La Vanguardia (Català-1ª edició)
La mansió dels embolics
Butler narra com tres amics afronten el repte de bastir la casa d’una milionària en un temps rècord
del 1989. “Quan em documentava peralpodcast,deseguidaemvainteressar l’any 1961, quan i com es va construir el mur; però després em va atreure encara més el període 1949-1961, com es va forjar l’RDA, així doncs, quan em vaig posar amb el llibre, ja sabia que volia anar més enllà del túnel, i explicar la història general”, recorda.
És interessant en el túnel 29 la implicació de la televisió dels Estats Units NBC, que va sufragar gran part de les despeses d’excavació a canvi de filmar un documental. “En general, els excavadors de túnels solien fer fotos o gravar arribades de fugitius, per vendre-les a mitjans alemanys o estrangers”, diu Christian Lutiral, membre de l’associació Berliner Unterwelten (Subsòls berlinesos), en una visita de premsa espanyola a la rèplica del túnel 29. L’original va ser encegat i destruït per l’RDA després de la reeixida evasió del 14 de setembre del 1962, i aquesta associació el va reconstruir fa uns anys. “S’anomena així perquè per ell van fugir 29 persones; per un altre en aquesta zona en van escapar 57, i per això es diu túnel 57”, afegeix Lutiral. Durant els més de 28 anys en què el mur va estar dret, es van construir uns 70 túnels per sota dels 155 quilòmetres de fortificació, però només 19 van resultar viables, i van fugir així unes 300 persones en total.
Amb aquest llibre d’Helena Merriman, traduït al castellà per Antonio Padilla Esteban, l’editorial Salamandra inicia la seva nova col·lecció de no-ficció Miradas. ●
Edifica que fa fort. El nord-americà Nickolas Butler (Allentown, 1979) ha ideat un pervers repte, en què tres amics, en Cole, en Bart i en Teddy, propietaris d’una modesta empresa de construcció, reben l’encàrrec d’una multimilionària: si acaben abans de Nadal la sumptuosa mansió que es vol fer a un lloc paradisíac de Wyoming cobraran una xifra de diners que els canviarà (i molt) la vida. Fins on es pot arribar mogut per un impuls semblant? La ficció immobiliària – que va dels tres porquets a Richard
Ford– assoleix una altra fita a Bona sort (Periscopi/Asteroide), la darrera novel·la de l’autor d’Al cor dels homes o Algo en lo que creer.
El llibre també pot ser vist com una novel·la de por en què el monstre és l’edificació. “És com una casa encantada”, admet, a un hotel de Barcelona. “Ells s’estimen però hi ha uns racons foscos dels altres que no coneixen” i que van de la drogaddicció a altres problemes. “Volia mostrar com la pressió dels altres o l’avarícia fan malbé les persones. Bec de la tradició del western, que inclou violència i redempció”.
Sobre el trio protagonista, diu que té tirada a “escriure sobre l’amistat i grups d’homes” i es planteja preguntes com: “Fins a on algú és capaç de sacrificar-se per uns amics?”.
És una novel·la d’estil clàssic (“la meva joventut són Hemingway i Steinbeck”), tret dels moments que els personatges prenen substàncies i l’estil es torna postmodern. “No he provat mai la metamfetamina, però m’han dit que és estar assegut al sofà però movent-se a 200 km per hora. Jo prenia molt cafè i intentava ferme’n una idea. La llavor d’aquesta idea ve d’un amic que treballa a la construcció; anaven curts de termini i la propietària els va dir que els primaria amb 15.000 dòlars cadascun si acabaven la casa en tres setmanes”.
Per què té tanta pressa l’enigmàtica multimilionària? Quin Rosebud amaga? “Ha patit tanta tragèdia a la seva vida que l’enterra sota l’ambició i el desig de guanyar diners”, però és tan víctima com els altres personatges: “És increïble la manera com la gent sacrifica la felicitat en pro de l’ambició o els diners”.
En Teddy, l’amic que sembla menys espavilat, és qui menys problemes acabarà tenint: “És un pare de família, una mica religiós, senzill, i això l’ajuda en el tema dels diners”. La classe social és molt present: “Ha estat a Jackson, a Wyoming? No? Era una terra de somnis, però ara els de classe mitjana-baixa estan sent expulsats de la comunitat. M’interessava un personatge que observés els rics i desitgés la seva vida”.
L’obra és més autobiogràfica del que sembla: “Cinc anys abans d’escriure el llibre, ens vam fer construir una casa, un procés molt estressant. Vist des de fora, sembla molt bonic però són un munt de baralles sobre diners, materials...”. El lloc també existeix: “Un dia vam fer un viatge i vam acampar a aquest lloc, era un parc natural públic, no la finca privada d’algú molt ric”. A més, on viu Butler, a Wisconsin, “també hi ha óssos lliures, com al llibre”. Carai, i no són perillosos? “Oi tant!”. ●
“És increïble com la gent sacrifica la felicitat a favor de l’ambició o els diners”