La Vanguardia (Català-1ª edició)
Suite Velvet a Banyoles
Pascal Comelade i l’ex Sonic Youth Lee Ranaldo reten homenatge al grup en la presentació avançada del nou llibre d’Ignacio Julià
Benvinguts a la presentació d’un llibre que no existeix”. Divertides paraules inicials del periodista musical Ignacio Julià dijous a l’auditori de l’Ateneu de Banyoles, testimoni feliçdelatrobadadePascalComelade i Lee Ranaldo (dels ja desarticulatsSonicYouth),quevanoferir una personalíssima i estimulant visió del patrimoni que ens ha llegatTheVelvetUnderground.Proposta de primera magnitud, i el millor pròleg de l’enigmàtic llibre a què es va referir Julià, artefacte de la seva pròpia autoria queveurà la llum en algun moment d’aquest any. Durà per títol Linger on The Velvet Underground, i serà editat en anglès per Ecstatic Peace Library, l’editorial d’un altre ex Sonic Youth: Thurston Moore.
Desastres contemporanis com el Brexit i la pandèmia han anat endarrerint la sortida d’aquest volum en què Ignacio Julià reflecteix més de quatre dècades d’estudi sobre el grup. Tot això, complementat amb material inèdit del fotògraf James Hamilton i de la poetessa de la segona generació beat Anne Waldman.
Esperant el gran dia, l’autor se les va empescar per convocar dos músics (un pianista europeu, un guitarrista i cantant americà) amb els quals es pot establir alguna simetria amb John Cale i Lou Reed. Dos paios que, malgrat que no s’havien conegut en persona fins al dia anterior, van traçar un formidable recorregut al costat del més que inspirat bateria Ramon
Prats.
Cinc temes de la Velvet, a més d’una peça nova de Ranaldo, fonamentaven una sorprenent suite desgranada sense pauses, en què es van reconèixer aviat les arestes d’All tomorrow’s parties, amb Pascal tocant el piano de cua i el pianet Michelsonne, i Lee atacant la guitarra acústica amb un arc de violí. Després, ens va atrapar la tempesta elèctrica i pedaleria gamberra de l’americà a What goes on, en què Comelade va començar a donar curs al seu amor per la música repetitiva, que tant el va marcar en els inicis de la seva carrera.
Mitjançant un fos literalment de campanetes (ja que en van sonar unes), els nostres protagonistes van abordar I’m waiting for the man, la primera peça cantada de la nit. Tecla irredempta i bateria implacable van marcar el camí perquè la seva lectura d’aquesta peça s’encimbellés entre el millor de la sessió, amb el guitarrista colpejant i fregant novament, i de diverses maneres, el seu instrument.
Era evident i creixent la compenetració entre els tres músics. L’abans citat tema de Lee Ranaldo va servir de pròleg a Ocean, que va començar amb traços delicats i en quètambéesvanregistraronatges de més bravura. L’ex Sonic Youth vatornar aferdelesseves ambuna fascinant i endolladíssima railtrack kalimba, que dialogava de perles amb el Michelsonne comeladià. Així vam arribar a l’últim lliurament de la nit, Femme fatale: una melodia tan bonica i sensible com atractivament espectral, que en certa manera es va assemblar a un paperet que, lentament, anés caient per l’aire fins a coronar el silenci total. I, naturalment, la més agraïda ovació dels espectadors afortunats que vam poder viure aquests gloriosos 38 minuts de creació sense xarxa. ●
Desastres contemporanis com el Brexit i la pandèmia han endarrerit la sortida del volum