Meravellós

Dimecres, l’endemà del partidàs de semifinals de la Lliga de Campions en què el Manchester City de Pep Guardiola va marcar quatre gols al Reial Madrid, al Què t’hi jugues de la Ser van recordar que era l’aniversari del “m’he buidat”. És a dir, feia deu anys justos de la roda de premsa en què el míster de l’etapa més brillant de la història del Barça es va acomiadar de l’afició. L’efemèride va motivar que reproduïssin fragments d’aquella i d’altres rodes de premsa del de Santpedor. A mi em va cridar molt l’atenció; de fet, em va commoure tornar a sentir la de la seva presentació, el 17 de juny del 2008. Els culers de soca-rel ens l’hauríem d’aprendre de memòria, o tatuar-nos-en fragments en algun indret del cos d’aquells on a penes accedim a gratar-nos, per tal que no se’ns pogués esborrar de cap manera. Hi va dir coses com “defensarem millor si ataquem bé”, per exemple, que casualment rima amb Dembélé… Però aquí voldria recordar aquest altre passatge: “Això de l’estil està molt bé si s’acompanya de guanyar. Tots els estils són bons. Tots. Jo intentaré convèncer tothom del vestidor en l’estil que sento perquè no puc transmetre allò que no sento”.

Per tal d’escalfar la tornada de quarts de la Champions d’enguany al Metropolitano, l’entorn de Diego Simeone va provar de fer passar Guardiola com algú que faltava al respecte a l’estil defensiu de l’Atlètic. Va ser lleig, esclar, perquè, com demostra la cita, ell

A Guardiola se l’obvia tant com es pot, fins que per nassos, perquè ha tornat a guanyar, se n’ha de parlar

reivindica des del primer dia la validesa de tots els estils de joc. Però el fet que la manipulació barroera de les seves paraules comptés amb la complicitat evident d’una gran part de la premsa, va denotar l’odi furibund que encara encén la seva figura en segons quines llars. Contra el clam que no tot es pot reduir a la qüestió nacional, l’odi a Guardiola ens recorda que encara hi ha massa coses que només es poden explicar des d’aquest punt de vista. Molt em temo que si no hagués mostrat simpatia per l’independentisme, si hagués nascut a Pozuelo de Alarcón, per exemple, i en comptes de Pep es fes anomenar Pepe, les seves gestes ocuparien dia sí dia també les portades de la premsa esportiva. La d’allà i, com diria foteta l’estrella de Twitter Siemprepositifo, la d’aquí també… Curiosament, no ho fa mai. A Guardiola se l’obvia tant com es pot fins que, per nassos, perquè ha tornat a guanyar, se n’ha de parlar. Sempre amb un cert menyspreu, esclar. Perquè és un català desacomplexat que guanya de manera rotunda, elegant i reiterada, i després, quan no pot fer-ho de manera elegant, ni exemplar, que tampoc passa gaire sovint, els torna a guanyar. Dimecres vinent, qui sap, potser guanya, potser perd. Però l’ambient al Bernabeu serà meravellós.