“Una mare és una amiga que la natura només ens dona una vegada”

Quina és la potència de la mare? És insuperable, segurament és la figura central en la vida de cada persona. És l’origen de tot. És amor de fill? Dic això després d’haver dedicat dos anys a investigar material epistolar, cartes a mares de personatges cèlebres.

Què hi ha trobat?

És el vincle més important per bé i per mal, perquè si tens una mala relació amb la mare irremeiablement tota la teva existència quedarà marcada per això.

I el pare?

Es donen molts casos de ruptura amb el pare, però pocs amb la mare.

Lorca, Machado, Mozart, Napoleó... Quina carta l’ha emocionat?

En són tantes! Quan Dostoievski ha de separar-se de la seva mare un temps li escriu: “Quan ara penso en tu, m’envaeix tal tristesa que resulta impossible foragitar-la”.

Això és passió.

És igual l’origen social o geogràfic, l’època o l’orientació política, la idolatria a la mare és universal. Vaig trobar cartes de pensadors que són als antípodes polítics, però per als quals la mare és central en les seves vides.

Per exemple?

Antonio Gramsci, el gran filòsof i sindicalista italià, que va passar la meitat de la seva vida a la presó, li escriu a la seva mare: “No et pots imaginar quants records tinc en què apareixes com una força beneficiosa i plena de tendresa”. A l’altre extrem hi tenim Adam Smith, el pare del liberalisme.

Va viure tota la vida amb la seva mare.

Ella és al darrere de la gestació de la seva gran obra, i quan ella mor Smith escriu en una carta a un amic: “És la separació definitiva de la persona que m’estimava més que qualsevol altra m’arribarà a estimar mai”.

Doncs poca cosa va fer per les dones.

És molt paradoxal i irònic que el pare del liberalisme no consideri la feina domèstica i no li doni un valor econòmic.

Alguns i algunes estimen des de l’egoisme.

Una altra carta que m’emociona és de Proust. Quan mor la seva mare cau en una depressió i un any després comença a anotar pensaments que són l’origen d’A la recerca del temps perdut . “Tota la meva vida no ha estat més que la preparació davant la desaparició de la meva mare”, li escriu a un amic.

Els comiats sempre són tristos.

El vincle amb la mare és potser l’únic que no es pot trencar, va més enllà dels teus desitjos. Beethoven va escriure: “Oh, ningú hi havia més feliç que jo quan encara podia pronunciar el dolç nom de ‘mare’ i aquell nom era escoltat! A qui puc anomenar així ara?”.

Cap carta vitalista?

Potser la de Charles Baudelaire: “Si sabessis quins pensaments m’ocupen: la por de la teva mort abans que t’hagi fet absolutament feliç, tu, l’únic ésser amb qui puc viure dolçament, sense enganys, sense mentides”.

Amor que Freud va convertir en síndrome.

La primera vegada que es publica el complex d’Èdip va ser en una carta que Freud va escriure a Wilhem Fleiss, en la qual reconeix que en el fons de la seva vida psíquica hi ha l’ombra de la seva mare.

Quin personatge l’ha sorprès?

El polèmic marquès de Sade, amb una obra als antípodes de l’amor matern, però va escriure la frase més elogiosa a la mare que no s’ha escrit mai: “Una mare és una amiga que la natura només ens dona una vegada”.

A alguns personatges famosos els van criar mares adoptives.

A Tolstoi el va criar la seva tia: “Em converteixo en algú millor després d’haver rebut una de les seves cartes”; i Simón Bolívar diu de la seva madrastra que va ser el seu pare i la seva mare. Són molts els personatges que deixen clar que el vincle de sang no és estrictament necessari per ser mare.

Amor o odi, però mai indiferència.

L’escriptor Romain Gary ho diu clar: “Amb l’amor matern la vida et fa a trenc d’alba una promesa que no compleix mai, perquè mai tornaràs a trobar un amor d’aquella magnitud, d’aquella força, d’aquella energia”.

Fernando Pessoa deia: “Sempre vaig comprovar que als qui els va mancar la mare els falla la tendresa”.

La deficiència o la mala relació amb la mare és un llast del qual un no surt viu. Qui no ha tingut mare ha perdut humanitat. Seria interessant fer un estudi de la relació amb la mare dels grans dictadors.

Què diferencia la relació entre fills i mares i filles i mares?

Per als fills l’amor matern és matriu del seu futur amor de parella, les filles comparteixen la possibilitat de ser mares, una identificació que no permet grans conflictes.

Què ha après?

El lliurament incondicional de la mare és tan excepcional com irracional, l’antítesi de l’època contemporània d’ultrarendiment, d’ultrautilitat, de relacions precàries. Em permeto dir.

DANI DUCH