La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els instints bàsics de Westminster
El diputat conservador britànic Neil Parish dimiteix després de revelar-se que mirava pornografia amb el mòbil
Els conservadors del Regne Unit han tingut històricament un problema amb el sexe. Quan no es tracta d’escàndols d’històries extramatrimonials (la societat britànica en això és molt puritana, res a veure amb la francesa), es tracta de prostitució, o de pornografia, o de misogínia, o d’assetjaments, o de comentaris masclistes, o de sadomasoquisme, o de pràctiques eròtiques diguem-ne poc convencionals. David Mellor, un exministre de John Major als noranta, es va fer famós per haver fet l’amor amb una prostituta de luxe amb la samarreta del Chelsea posada.
Ara hi ha una mica de tot. Es veu, pel que ha relatat un article de força mal gust del Daily Mail ( tory fins a la medul·la), que entre les files conservadores va córrer la veu que la número dos laborista Angela Rayner “creua i descreua les cames en els debats dels Comuns a l’estil de Sharon Stone a la pel·lícula Instint bàsic
per distreure l’atenció del primer ministre, Boris Johnson, quan veu que no ho aconsegueix amb els seus dots oratoris”. El diari no ha revelat els noms dels diputats que han fet comentaris d’un contingut masclista tan elevat, censurats públicament per Johnson i el conjunt de l’oposició.
El tema continuava aixecant polèmica quan dues dones dels Comuns van acusar públicament un col·lega tory de dedicar
se en els debats a mirar porno pel mòbil. És cert que hi ha sessions legislatives que es prolonguen fins a altes hores de la nit amb els bancs gairebé buits, però tot i així... I ja no només pel porno, esclar, sinó perquè en teoria està prohibit dedicar-se a entretenirse amb els mòbils i les tauletes, des que a més d’un representant el van enxampar seguint en directe els partits del Manchester United, el Liverpool o l’Arsenal mentre al seu voltant es discutia si apujar o abaixar els impostos.
El protagonista del pornogate
ha estat identificat com Neil Parish, representant tory per la circumscripció de Tiverton i Honiton des del 2010, i president del comitè parlamentari de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals, que ha anunciat que dimitirà. El Govern Johnson ha decidit que era millor revelar el nom a la premsa en comptes d’afavorir les especulacions (ja n’hi havia que deien que podia ser un membre del Gabinet).
L’ofensa comesa per Parish no arriba al nivell de la de Damian Green, aliat personal de Theresa May i que va arribar a ser l’equivalent del seu cap de Gabinet fins que es va veure obligat a dimitir després de revelar-se que Scotland Yard havia trobat porno del més dur a l’ordinador de la seva oficina. Va ser el final d’una carrera política prometedora. Però no va renunciar mai a l’escó als Comuns. I com que els tories s’ajuden els uns als altres, avui és el president del One Nation Conservative Caucus, un grup parlamentari que reuneix mig centenar de legisladors majoritàriament proeuropeus, anti Brexit i amb valors polítics i socials moderats.
La combinació del pornogate i l’instint més que bàsic d’una colla de diputats han fet molt poc per millorar la imatge del Partit
Conservador entre els aproximadament dos terços de britànics que no el voten i que els veuen com uns privilegiats que no tenen ni idea del que costa una barra de pa. Això, en ple escàndol de les festes il·legals a Downing Street i quan falten pocs dies per a les eleccions municipals de dijous a Anglaterra i Gal·les, de què no s’espera que el Govern surti molt ben parat. Alguns analistes pensen que la sort de Johnson podria dependre del que passi, malgrat que la majoria de regidors en joc són laboristes, i per tant no hi ha gaire marge perquè els tories s’emportin una patacada.
Afortunadament ja no són notícia les relacions homosexuals dels diputats. Les coses han canviat tant que el tory Jamie Wallis, que representa una circumscripció de Gal·les, ha anunciat que canvia de sexe. Però la pornografia, el masclisme, el sexisme i la misogínia continuen sent part de la cultura dominant a
Els ‘tories’ han tingut històricament un problema amb el sexe: infidelitats, prostitució, assetjament o porno
Westminster, com suggereix el fet que 56 membres són objecte d’investigacions per assetjament sexual. Les dones del Parlament expliquen històries d’horror sobre les situacions que pateixen, ja siguin tocaments, comentaris, insinuacions i fins i tot violència física.
Ja no passa com anys enrere, quan Westminster era una espècia de salvatge oest de la política on valia tot, els diputats bevien com cosacs mentre malparlaven als bars del Soho, i es quedaven a dormir la mona amb les seves amants als clubs privats d’on eren socis, mentre les seves sacrificades dones, a centenars de quilòmetres de distància, en casetes de camp de Yorkshire o Cúmbria, donaven l’esmorzar als nens i els ficaven els dònuts a la motxilla.
Però queda clar que l’instint bàsic del Parlament britànic continua sent força viciós... i una mica bàsic. ●
L’autor del mapa que il·lustra aquesta pàgina és Jordi Torrent, cap d’estratègia del port de Barcelona. D’ell, de la seva capacitat de visió i de provocació, són aquestes noves capitals del món que apareixen al mapa. N’hi ha que gaudeixen d’aquest estatus des de fa més d’un segle. Són l’herència del vell ordre, les dues capitals financeres del món occidental, Nova York i Londres. També hi apareixen dues ciutats calif nianes banyades pel Pacífic, Los Ang San Francisco. La primera ha estat l pital del lleure i de l’entreteniment l’ú mig segle. La segona és la capital d últimes tecnologies sorgides al Si Valley, de les xarxes socials al com electrònic.
El mapa es complica si llisquem ca dreta, al continent africà. Hassi R’M l una localitat de l’Atles algerià veïna dels jaciments de gas més grans del pl ta. Allà hi neix, entre d’altres, el gasod que arriba fins a la península Ibèrica. avall, Boké, ciutat i port a l’oest de Gu Conakri. Abans exportava cacauets i Avui és el cor d’un extens territori ric bauxita. Des que es va començar a ex tar, els preus de l’alumini ballen al rit dels conflictes armats en aquesta zo Yamal, finalment, és una península de Sibèria russa. El seu subsol amaga les serves de gas més grans del món. El gas ducte que porta aquest nom travessa les planes de Bielorússia i allà es bifurca en dos ramals: un en direcció a Alemanya; l’altre arriba fins a Àustria.
El més significatiu d’aquest mapa és la concentració de centres de poder a Àsia. Hi apareix l’índia Bangalore, centre global de producció de software i planter de tècnics per al sector; la xinesa Shenzen, capital mundial de la indústria tecnològica, i al seu costat Xangai, capital industrial i alhora hub de la distribució planetària perquè disposa del port més gran del món. Fora del continent, a l’illa de Taiwan, hi ha Hsinchu, ciutat de 200.000 habitants enganxada a un polígon industrial on hi ha les instal·lacions de la SMIC (Semiconductor Manufacturing International Corporation ), el primer fabricant del món de semiconductors.
Queda Seül. La capital de Corea del Sud és el centre de la creativitat asiàtica. La seva cultura de masses competeix amb la de Los Angeles i ha penetrat amb èxit a Occident. Ja sigui a través del cinema ( Paràsits), de les plataformes televisives ( El juego del calamar), de la música (K-pop) o de l’estil de vida (Gangnam).
Torrent es va presentar en unes jornades de la Cambra de Comerç de Terrassa amb aquest mapa i un PowerPoint que contenia una esmena radical per a tothom que pensa que l’ordre creat pels Estats Units el 1989, al final de la guerra freda, es va començar a enfosquir amb la crisi financera del 2008 i el que va venir després: desigualtat, populismes, crisi climàtica, pandèmia i, finalment, la guerra d’Ucraïna.
Aquesta guerra, raona Torrent, és una visió esbiaixada, eurocèntrica. En realitat el declivi occidental ja estava escrit el 1978, en el moment que Deng Xiaoping va liberalitzar l’economia. Des d’aquell any la Xina no ha deixat de créixer més que la decadent Europa, s’ha convertit en una potència tecnològica i militar i ha establert un contracte social pel qual l’eficient tecnocràcia del partit garanteix protecció i riquesa a la població a canvi de renunciar a l’exercici dels seus drets democràtics.
És difícil acceptar que aquest canvi pugui ser irreversible. Per sensibilitat ideològica: no és fàcil admetre que el futur està en mans d’una autocràcia que no respecta els drets humans i que té una concepció de la societat i l’individu radicalment oposada a la que es practica a Occident. Però també perquè és molt difícil admetre que has deixat de ser el centre del món.
L’ascens de la Xina és contemporani de
El més significatiu del mapa del nou món és l’alta concentració de centres de poder a Àsia