La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ciutat rica, ciutat pobra
Cambridge no és només la universitat i el niu d’espies com Kim Philby. També és la capital anglesa de la desigualtat
A Cambridge no són les vies del tren les que, com en les cançons de música country nord-americana, separen els barris rics dels barris pobres. És una frontera invisible, que apareix de sobte.
D’una banda hi ha una de les universitats més prestigioses del món, les indústries farmacèutiques, de ciències biològiques i alta tecnologia de l’anomenat aiguamoll de la silicona. De l’altra, els guetos d’Abbey Mill Road, King’s Hedges i Arbury, els habitants dels quals amb prou feines posen el peu al centre d’una les ciutats més turístiques d’Anglaterra, dominats per les gangs i els narcotraficants, mal comunicats, amb un atur crònic i on molta gent depèn dels bancs de menjar de les esglésies i les organitzacions caritatives per sobreviure.
A Cambridge no tot és glamur, doctorats en matemàtiques, diplomes universitaris i estudiants tan intel·ligents que són reclutats pels serveis d’intel·ligència britànics... o pels de l’antiga Unió Soviètica, com el va ser cas de Kim Philby, Donald Maclean, Guy Burgess, John Cairncross i Anthony Blunt. És estadísticament la ciutat més desigual de tot el Regne Unit, amb un abisme que separa els rics dels pobres. Un sis per cent de privilegiats acaparen el dinou per cent de la riquesa, mentre que el vint per cent amb menys recursos s’ha de conformar amb només un dos per cent.
Els habitants de Chesterton, de Freeville Avenue o de Trumpington Road tenen una vida regalada i res de què preocupar-se, econòmicament. Són degans, vicedegans i professors de la universitat, empresaris joves amb les seves pròpies startups o executius de les empreses de high tech pioneres en innovació que tant han proliferat els últims anys, que es poden permetre una fabulosa casa per sobre dels tres milions d’euros (i sovint molt més) sense pensar-s’ho dues vegades. El preu mitjà d’un habitatge a la ciutat és de 600.000 euros, quinze vegades el salari mitjà, de 40.000 euros a l’any. La immensa majoria no es poden donar el luxe de ser propietaris.
Però una cosa és haver de conformar-se a llogar i una altra de ben diferent estar mancat d’un sostre i dormir al carrer, una situació cada vegada més habitual. Fa poc, el drama d’una dona homeless que va donar a llum bessons a les portes del cèlebre Trinity College, on han estudiat reis i primers ministres, premis Nobel i dictadors, va ser una bufetada de realitat per als habitants de l’elegant ciutat universitària, molts dels quals no ensopeguen amb la pobresa en la seva vida diària i ni tan sols eren conscients que existia. En poc temps organitzacions no governamentals van recollir cent deu tones de menjar, van ajudar un centenar i mig de famílies i van crear clubs juvenils per entretenir els adolescents amb esports i tasques de jardineria. Però només és un petit pegat per curar una ferida molt profunda.
Una ferida que no és exclusiva de Cambridge, però de la qual Cambridge és un bon símbol. La pandèmia ha enriquit encara més a la Gran Bretanya als que ja eren rics, i ha empobrit encara més els qui ja eren pobres. Un total de 4,2 milions de nens estan per sota del que es considera el nivell relatiu de pobresa, que vol dir que viuen en famílies amb uns recursos que són menys d’un seixanta per cent de la mitjana nacional (la pobresa absoluta, segons l’ONU, consisteix a no poder disposar de menjar, casa i roba). La culpa no la té només el coronavirus, sinó una dècada llarga de retallades de l’Estat de benestar per successius governs conservadors, des de David Cameron fins a Boris Johnson, passant per Theresa
Un 6% de privilegiats acaparen un 19% de la riquesa, mentre que el 20% més pobre es conforma amb un 2%
May. Tots els beneficis socials (habitatge, malaltia, atur, ajuts per fill...) s’han integrat en un d’únic anomenat “crèdit universal”, que ara mateix no creix anualment ni a la meitat del nivell d’increment del cost de la vida (i això encara sense tenir en compte la inflació d’un 9% que es calcula per a finals d’any, i les pujades del gas i l’electricitat, que es multiplicaran fins per quatre).
L’Ajuntament de Cambridge està controlat des de les eleccions municipals de l’any passat pel Partit Laborista, però això no ha pal·liat la desigualtat creixent. S’ha construït una nova estació de tren, Cambridge North, per facilitar l’accés amb transport públic a l’aiguamoll de la silicona, on es concentren les empreses d’investigació i alta tecnologia. Però els pressupostos de totes les autoritats municipals del país han estat dràsticament retallats per l’Estat central a fi d’estalviar, i l’ajuda als més necessitats va a càrrec de grups com Cambridge 2030, que reuneix acadèmics, regidors i voluntaris per reduir la pobresa abans de l’entrada a la pròxima dècada.
Els 31 “col·legis” o institucions que componen la Universitat tenen una riquesa estimada en deu mil milions d’euros, però els treballadors que netegen les aules i dormitoris, o fan que els jardins estiguin sempre immaculats, sovint amb prou feines guanyen el salari mínim (11,50 euros l’hora), en una ciutat cada vegada més gentrificada. Són els que viuen, juntament amb els sol·licitants d’asil i immigrants, als modestos blocs de ciment o barriades de casetes unifamiliars mal comunicades, lluny dels comerços, amb problemes d’inseguretat i de droga, que giren l’esquena als turistes. I els que ara, amb l’increment del cost del cistell de consum i una inflació desconeguda en quaranta anys, han de triar entre menjar, pagar el lloguer o la llum. El nombre de persones dependents de l’ajuda social s’ha multiplicat per quatre els dos últims anys.
El món dels bancs de menjar i organitzacions no governamentals, com ara Intercomfort for the Homeless o l’Aliança per Combatre la Pobresa, passa completament desapercebut als visitants, als estudiants que paguen més de cinquanta euros de matrícula per any escolar, i als empleats d’Apple, Amazon, Cambridge Analytical, Featurespace, Kymab, Ieso Digital Health, Arm, Arcus Global, Raspberry Pi Foundation, Darktrace, Cycle Pharmaceuticals i altres empreses pioneres que els últims anys s’han establert a la vora de la Universitat amb sous a partir de vint mil euros mensuals, generoses primes i contribucions a fons de pensions privats.
“A Anglaterra hi ha ciutats sens dubte amb més pobresa que Cambridge, com ara Mans
Pompa... Pr cessó cerim nial de graduació d’estudiants de la universitat el juny del 2021 ... I circum cia. A ey ill ad una de les nes m!s " res i c n#lictives de $am ridge field, Burnley o Barnsley, però cap amb una bretxa tan gran entre els dos mons, el dels que poden i el dels que no –assenyala el sociòleg Edwin Parker–. És un microcosmos de la Gran Bretanya de després de la dècada d’austeritat i de la pandèmia, on els afortunats tenen tants diners que no han de preocuparse del que costen les coses i els treballadors de les manufactures i serveis que suen per arribar a final de mes i en molts casos es troben per sota del nivell oficial de la pobresa”. La diferència d’expectativa de vida entre els uns i els altres és d’onze anys, ni més ni menys. Una de cada deu famílies depèn dels subsidis estatals.
A Cambridge poden ser col·locats els dos integrants d’una parella, i així i tot passar conflictes econòmics seriosos. Molts dels llocs de treball són precaris i abusius, els anomenats “contractes de zero hores”, que han promocionat els empresaris amb la vènia del Govern. A canvi del salari mínim, has d’estar disponible sempre, només t’informen a l’últim moment de si aquell dia treballes o no en funció de la demanda i la disponibilitat d’altres companys, i et poden acomiadar en qualsevol moment sense compensació ni drets. “La relació de lleialtat entre patró i obrer ha desaparegut completament al Regne Unit, i és una de les raons per les quals la productivitat és una de les més baixes d’Europa”, opina l’economista Karen De Angelis.
Abans de la pandèmia, catorze milions de britànics eren oficialment considerats “pobres”. Després de la pandèmia, setze milions, o un de cada cinc, incloent-hi un trenta per cent de les parelles en què tots dos treballen i més de quatre milions de nens, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadístiques. Les causes són els salaris baixos, el deficient sistema d’ajuda social (sovint surts perdent si acceptes una feina, ja que et quedes sense subsidis i has de pagar impostos) i el cost de les guarderies. I tot serà molt pitjor a partir d’ara, ja que l’increment del salari mínim previst pel Govern no compensarà ni de bon tros l’augment de la inflació fins a un 8,7% per Nadal. El Brexit tampoc no dona un cop de mà, ja que el creixement econòmic del país per a l’any que ve s’estima en un 1%, un dels més baixos de tot Europa. A la tardor els ingressos reals anuals d’una família (tenint en compte el cost de l’energia i del cistell de consum) hauran baixat entre 500 i 800 euros.
A la Gran Bretanya, per no ser oficialment considerada pobra, una persona sola ha de guanyar almenys 1.500 euros al mes, i una família amb dos fills, 25.000 euros a l’any. A Cambridge hi ha milers de persones que no arriben a això, especialment dones que viuen soles, immigrants, afroamericans i asiàtics. “La ciutat s’ha tornat irreconeixible –diu Woodrow Goldman, un joier retirat–. Ja no es tracta d’una ciutat universitària, sinó d’una mena de San Francisco, un hub de start-ups i empreses del món digital que paguen supersous als treballadors. Els carrers han perdut personalitat, s’han omplert de cafès i boutiques de cadena. Els preus dels lloguers o de sortir a menjar fora s’han posat pels núvols. I amb els rics cada vegada baixos més pobres a qui ni es mira ni es veu”. ●
Farmacèutiques, firmes d’alta tecnologia i ciències biològiques han canviat la fisonomia de la ciutat