Espionatge democràtic?

Els serveis d’intel·ligència de diferents països occidentals han utilitzat Pegasus o altres sistemes de spyware semblants

L’espionatge d’Estat a líders i activistes independentistes marca des de dilluns de Pasqua l’agenda política a Espanya i ha posat en un compromís el Govern central. S’han debilitat greument les relacions amb ERC, un dels seus principals socis parlamentaris, cosa que ha fet perillar la convalidació al Congrés del pla anticrisi de l’Executiu. Però la qüestió de l’espionatge als ciutadans a partir d’alta tecnologia infiltrada als mòbils amb software com l’israelià Pegasus o d’altres per part de les democràcies del nostre entorn transcendeix les fronteres espanyoles, com ja alertava la revista The New Yorker, que juntament amb el grup universitari The Citizen Lab, vinculat a la Universitat de Toronto, va obrir la capsa de Pandora.

REGNE UNIT

Cap govern democràtic del món no té poders tan amplis per vigilar els seus ciutadans com el del Regne Unit. En virtut d’una llei l’aprovació de la qual va passar pràcticament desapercebuda en ple estrèpit del Brexit, les seves agències d’intel·ligència (MI5, MI6 i GCHQ) estan autoritzades a obtenir i emmagatzemar totes les trucades i pàgines web visitades per qualsevol persona. Segons el Govern britànic, aquest volum d’informació només es fa servir per prevenir el terrorisme i la delinqüència, però Amnistia Internacional i altres grups defensors dels drets humans han denunciat “més ingerència en la vida privada de la gent de qualsevol democràcia occidental”. En el cas Pegasus, tot i això, el Govern britànic és la víctima i no pas el perpetrador: The Citizen Lab ha informat al número 10 de Downing Street i al Foreign Office (Ministeri d’Exteriors) que han estat víctimes del mateix espionatge cibernètic que els líders independentistes catalans. Els britànics accepten aquesta mena d’intrusió amb una notable indiferència, ja que entenen que a cap govern no se li ocorreria utilitzar els drets i la tecnologia a disposició seva per espiar polítics d’altres partits, com per exemple els nacionalistes escocesos. Si això passés, l’escàndol seria monumental, i la caiguda del primer ministre, inevitable.

FRANÇA

Pegasus va ser notícia a França el juliol de l’any passat quan es va saber que els telèfons del president Emmanuel Macron, de l’ex primer ministre Édouard Philippe i de catorze membres del govern figuraven en una llista d’objectius per ser piratejats. L’acció, realitzada el 2019, hauria estat organitzada pels serveis secrets del Marroc, per bé que aquest país ho va negar. Amb tot, hi va haver una reacció diplomàtica

Govern espiat El crimer ministre britànic, Boris Johnson, i el Foreign Office (Ministeri d’Exteriors) van ser víctimes del mateix espionatge que els líders independentistes catalans, segons The Citizen (ab

irada, si bé després el tema va desaparèixer de l’atenció informativa.

Durant la presidència del socialista François Mitterrand hi va haver un altre escàndol notable. A l’Elisi es va muntar una cèl·lula il·legal d’escoltes, sobretot a periodistes hostils, malgrat que de retruc van acabar sent espiades altres personalitats. El president estava obsessionat que no es fes pública l’existència de la seva filla secreta extramatrimonial, la

Mazarine, i que algun grup terrorista la pogués amenaçar o segrestar i demanar-ne un xantatge. L’afer va acabar als tribunals, amb Mitterrand ja mort. El 2005 hi va haver set condemnes a excol·laboradors del president.

De les qüestions d’espionatge se n’ocupa i en té el control la delegació parlamentària d’intel·ligència, creada el 2007. És un òrgan conjunt de l’Assemblea Nacional i del Senat. Està composta per quatre diputats i senadors. En són membres de dret els presidents de les comissions permanents d’afers de seguretat interior i defensa. Els altres integrants són nomenats pel president de cada cambra amb criteri de representació pluralista. Les seves feines estan sotmeses al secret de defensa nacional. Cada any es publica un informe públic de balanç de les seves activitats. Pot incloure recomanacions i observacions al president de la República i al primer ministre.

ITÀLIA

A Itàlia fa pocs anys hi va haver un cas d’escoltes que va provocar un escàndol i el descrèdit de la classe judicial italiana. Tot va arrencar amb una investigació per corrupció que va implicar un dels més cèlebres i poderosos magistrats italians, Luca Palamara, que havia estat membre del Consell Superior del Poder Judicial. Fins al 2019 les intercepcions dels telèfons mòbils les podien fer servir només investigacions judicials sobre terrorisme o màfia, però a partir d’aquell any també es va permetre per als casos de corrupció. Un virus troià instal·lat en l’aparell del jutge Palamara va acabar exposant als titulars dels diaris un sistema de fosques aliances entre polítics i magistrats per negociar els alts càrrecs judicials. Fins i tot van aparèixer converses en què Palamara demanava “d’atacar” el llavors ministre de l’Interior, Matteo Salvini. Va ser molt polèmic perquè el virus instal·lat al seu telèfon, a través del sistema Exodus, desenvolupat a Itàlia, no només va obtenir informació sobre el cas de possible corrupció que s’investigava, sinó sobre la resta de les seves activitats, que es van filtrar indiscriminadament als mitjans de comunicació.

Al país transalpí l’activitat dels serveis de seguretat és controlada a través d’un comitè parla

PETER BYRNE / AFP