La Vanguardia (Català-1ª edició)
El preu d’espiar a Espanya
L’exministre Narcís Serra va dimitir el 1995 per l’escàndol de les escoltes del Cesid
L’espionatge a líders independentistes i persones del seu entorn amb el sistema Pegasus no és el primer cas en què els serveis secrets de l’Estat han fet servir el sistema d’escoltes per intervenir converses de polítics i altres professionals. El 12 de juny del 1995 el diari El Mundo publicava a la seva portada un titular que va convulsar la política espanyola: “El Cesid (ara CNI) fa més de 10 anys que espiava i gravava polítics, empresaris i periodistes”
El diari divulgava converses intervingudes a personalitats com el rei Joan Carles, a polítics com els ministres Fernández Ordóñez i José Barrionuevo, a empresaris com Ramon Mendoza (president del Reial Madrid) o José María Ruiz-Mateos, i fins i tot a periodistes com Luis María Ansón o Jaime Campmany.
L’escàndol va fer trontollar la política espanyola. Inicialment, Felipe González va intentar traslladar que no coneixia aquestes activitats, però a poc a poc es va anar confirmant l’estreta relació entre l’operativa del Cesid i les ordres donades per membres de l’executiu espanyol. El primer a dimitir va ser el responsable directe de l’espionatge, el tinent general
Emilio Alonso Manglano, director general del Cesid des del 1981, nomenat pel president Leopoldo Calvo-Sotelo i que el PSOE va mantenir al seu càrrec. Després, el 29 de juny d’aquell any, també van dimitir el ministre de Defensa, Julián García Vargas, i el llavors vicepresident del govern, Narcís Serra, que havia estat ministre de Defensa entre el 1982 i el 1991. És a dir, Serra havia estat el superior de Manglano els anys en què es va produir l’espionatge.
El responsable de la filtració va ser el coronel Juan Alberto Perote, antic responsable de l’àrea d’escoltes, que es va venjar de Manglano quan va emportar-se material del Cesid – àudios i documents– després de ser defenestrat dels serveis secrets espanyols. La justícia, després de diverses instruccions, va tancar el cas amb penes mínimes, tant per a Manglano com per a Perote.
Va ser Jaime Campany, director d’Época, qui va presentar la primera denúncia per aquest espionatge. La instructora del cas va arxivar la causa quan va entendre que aquestes escoltes havien estat “aleatòries, casuals i necessàries per protegir interessos vitals de l’Estat”. A més, llavors no era delicte punxar els telèfons mòbils.
Posteriorment, l’Audiència Provincial de Madrid va reobrir el cas quan va constatar que s’havien punxat també telèfons fixos. Van ser condemnats a penes lleus Manglano i Perote. El més curiós és que més tard el Tribunal Constitucional va anul·lar la sentència quan va entendre que es va vulnerar el dret a la imparcialitat judicial, i el judici es va repetir. Tot i això, aquesta vegada només el segon va ser jutjat, i la condemna, dictada el 2005, va ser encara més lleu, només quatre mesos d’arrest i sis anys d’inhabilitació absoluta.
Un altre cas d’espionatge va ser el que es va descobrir el 1998 a Herri Batasuna arran d’un canvi de la centraleta telefònica. Feia temps que el Cesid escoltava l’interior d’una seu del partit independentista basc a Vitòria. Hi va haver sentència condemnatòria, però el Suprem va acabar absolent la majoria dels responsables, entre ells una altra vegada Manglano. Només es va condemnar l’agent Mario Cantero, que seria posteriorment indultat pel govern.
Un tercer cas d’espionatge no va tenir res a veure amb l’Estat, ja que es va desenvolupar en la vida interna del PP. Va passar el 2009. El diari El País divulgava un cas d’espionatge parapolicial, finançat amb fons públics, que vigilava polítics del mateix partit. Les informacions apuntaven que es tractava d’un episodi de la lluita pel control del PP madrileny entre Esperanza Aguirre, presidenta de la comunitat, i l’alcalde Alberto Ruiz Gallardón.
La feina periodística apuntava a Francisco Granados, conseller de Presidència, Justícia i Interior, qui, segons El País, rebia els informes il·legals directament del suposat cap de la trama d’espies, l’expolicia nacional Marcos Peña. Al PP es va obrir una investigació i Mariano Rajoy va admetre que els fets eren “molt greus”. Però tot va quedar com un afer intern i no va anar a més. ●
El 1998 es va descobrir que els serveis secrets espiaven una seu d’Herri Batasuna a Vitòria