Sobre la governabilitat d’Espanya

El Govern actual d’Espanya, format el gener del 2020 per PSOE i UP, va engegar amb una curta minoria davant un panorama parlamentari fragmentat, ha perdut des d’aleshores alguns dels membres més notoris (vicepresident inclòs) i ha superat al Congrés algunes votacions d’infart que de vegades van fer témer per la seva continuïtat. I, malgrat tot, va fent, disposat, si les circumstàncies ho permeten, a continuar agafant el timó i esgotar la legislatura el desembre de l’any que ve.

Entre aquestes votacions d’infart hi ha la de les pròrrogues de l’estat d’alarma o la de la reforma laboral, salvada in extremis el febrer passat (175 vots contra 174) gràcies a l’error d’un diputat del PP. L’última d’aquestes votacions es va registrar dijous passat al Congrés. La finalitat era convalidar o derogar el decret governamental sobre ajuts extraordinaris per atenuar els efectes de la invasió d’Ucraïna en l’economia dels més vulnerables o de la petita empresa. Setmanes enrere, guanyar aquesta votació semblava bufar i fer ampolles. Però l’escàndol de l’espionatge a dirigents independentistes va revoltar ERC i en va complicar la convalidació, que finalment el Govern central va salvar (176-172) amb el suport d’EH Bildu.

Si analitzem el que hi ha d’específic en la sessió parlamentària de dijous, podem concloure que PP, ERC i altres partits es van estimar més penalitzar l’Executiu que aprovar un decret gràcies al qual se’ns descomptaran 20 cèntims per litre de combustible, s’ajudarà els transportistes o s’incrementarà l’ingrés mínim vital. Vet aquí quelcom difícil d’explicar als ciutadans que pateixen les conseqüències de la crisi sumades a les de la pandèmia i ara a les de la invasió d’Ucraïna. Desgastar el rival polític és comprensible. Fer-ho en detriment dels interessos de les capes més vulnerables de la població no ho és. Encara pitjor: abona la perillosa idea que els interessos dels partits no són els de la ciutadania. I propicia paradoxes com que EH Bildu, que va votar a favor de la convalidació, mostra més seny i sentit d’Estat que partits de govern o ja en posicions executives. El diputat del PDECat Ferran Bel ho va resumir perfectament preguntant-se en públic: “Quina és la nostra funció aquí? Millorar la vida dels ciutadans o castigar el Govern espanyol per l’escàndol d’espionatge més gran?”.

Si obrim el focus i passem del detall al pla general, tornarem a una situació similar a la de principis del 2020. El PSOE ja se sabia aleshores condemnat, si s’esquerdava la majoria de la investidura, a apostar per geometries variables en els suports parlamentaris, en funció de cada un dels projectes que volgués tirar endavant. I el principal partit de l’oposició sembla disposat, com llavors i malgrat el relleu de Pablo Casado per Alberto Núñez Feijóo, a decantar-se sobretot per la crítica constant. Feijóo, que ja va avalar el pacte del PP amb Vox a Castella i Lleó, va deixar passar dijous l’oportunitat per assajar una estratègia més institucional –amb una mera abstenció n’hi hauria hagut prou– i, també, per capitalitzar-la tot seguit reivindicant un altre estil d’oposició.

Pedro Sánchez continua exhibint la seva resistència. I el PSOE potser no variarà el guió. Escàs de suports com es troba, és probable que miri ara de recompondre relacions amb ERC per continuar navegant. Seria lògic. Perquè unes eleccions anticipades potser no donarien uns resultats millors per al PSOE ni per a UP. I si no milloressin per a ells, tampoc ho farien per a ERC. Per això Sánchez s’aferra a la seva inestable posició. És cert que el viatge està sent accidentat i causa estrès i una atmosfera enrarida. Però així estem. I s’està pitjor fora de l’Executiu. ●

Sánchez ha superat un altre obstacle, i Feijóo ha perdut una ocasió per canviar