Una sola guerra

No li parlis, no t’entendrà: és ucraïnès. Digues-li a ell, que l’hi traduirà”. Sento la frase en un parc infantil, envoltada de crits i rialles i s’encén una alarma dins meu. Em giro per veure un cap blanc de tan ros, una pell rosada i acalorada i uns ulls blaus que s’han convertit en una escletxa per la força d’un sol que ja fa olor d’estiu. Al seu costat un company li parla baixet a l’orella: el traductor. Busco la mare i la veig en un banc, amb dues companyes a banda i banda: el mateix cabell ros, els mateixos ulls, enfonsats sota les celles arrufades i subratllats per ulleres blau fosc.

La guerra al seu país s’allarga i s’embruta. Ciutats que gairebé ja no se sostenen, més del vuitanta per cent destruïdes, com Mariúpol. Drons, artilleria, aviació, tancs. El front és una línia que es mou ja amb mandra, un cop ha quedat clar que els russos no podran guanyar mai l’ofensiva llampec que somiaven. Les cròniques

Recorden l’Afganistan? Quan temps fa que no en saben res?

periodístiques i els testimonis de la barbàrie segueixen arribant mentre ens interessem més per la inflació, el preu del gas, de les verdures... La guerra és com una taca d’oli que arriba als peus d’aquest gronxador en un parc de l’Eixample de Barcelona. Què deu pensar aquest nen? Com creixerà en un país estranger enyorant una casa, uns avis, uns amics que potser no veurà mai més? Sentirà alguna vegada que l’hem acollit però que ens hem oblidat del seu país?

Recorden l’Afganistan? La lamentable retirada nord-americana ordenada pel mateix president que acaba d’aprovar trenta mil milions de dòlars per sostenir Ucraïna en aquesta guerra i que va abandonar els afganesos a mans d’una altra barbàrie, la dels fanàtics talibans. Quan temps fa que no en saben res? Potser no cal. Un país devastat per dècades de guerres, atemptats i assassinats. Dones recloses i amagades com animals que es compren i es venen i que van perdent els pocs drets que tenien, com ara l’educació. Hospitals il·luminats per llanternes on s’opera com si fóssim a la Primera Guerra Mundial. Els que van poder fugir encara s’arrosseguen pagant el que no tenen a màfies que oloren la necessitat i la desesperació des de molt lluny. Ara n’han obert una nova sucursal, a les portes del Donbass. ●