Poder no saber

És un estat d’ànim semblant a la depressió, però molt menys dur, prou més suportable. És com una ferida del pensament. Una al·lèrgia que t’irrita la mirada. Voldries perdre de vista aquest món que va girant, embogit. Perdre’t de vista a tu mateix, i els teus escrúpols, que no et deixen en pau. Ara tenir consciència social, ambiental o cívica és com tenir una pedra encastada al ronyó. Un dolor precís i constant, que no se’n va. Mires com la gent pren els primers gelats i beu cervesa d’or a les terrasses primaverals. Tu també vols un gelat, per descomptat. Llepes la freda stracciatella. Però quan la dolçor es fon, el gust amargant encara hi és. Som espectadors obligats i impotents d’un món emborratxat; i sabem que ja no el tornarem a veure mai serè.

L’esclat de llum i color primaverals et fa tancar els ulls. Voldries no pensar. Hauries de callar, si més no.

Tots els camins porten a una neurosi coneguda: el món és una presó

El cos et demana fugir: però on? La paraula fugida va ser inventada per consolar presoners, esclaus, oprimits. Però ara ja tothom sap que no hi ha ni camins de sortida ni túnels per on desertar cap a mars nous i platges lliures. Totes les terres promeses han estat venudes. Tots els camins porten a una neurosi coneguda. La colonització de l’espai genera essencialment negocis i expectatives, i les expectatives són succedanis del futur. El futur està bloquejat. Ara el món és una presó rodant. Seria un consol poder no saber quina nova tragèdia ha passat a Ucraïna, quin nou embolic infecta la política espanyola. Poder no saber res de l’espionatge i de les noves variants de la covid. Quin descans poder no saber res de les misèries partidistes, de les eleccions andaluses, de la inflació, del Barça! El vell Hipòcrates explicava que la melsa segrega un humor anomenat bilis negra, que, produït en excés, desequilibra els altres líquids del cos i desencadena la malenconia.

No és depressió: és malenconia. Una inflamació de la consciència. La impossibilitat de resistir tants problemes reals o inventats com ens cauen al damunt. Però potser és nostàlgia, només. Nostàlgia de la claror dels anys joves. Nostàlgia de la Primavera de Vivaldi escoltada per primera vegada en un vell casset, vora el mur daurat de l’abadia de Cluny, al costat d’una noia riallera i bruna amb les dents molt blanques. ●