Una vida estranya

Aviat ens acostumem a tot. L’horror, la devastació, les corrupteles endèmiques... ens arriben per entregues i a domicili, de vegades superposant-se en un carrusel tràgic. El desvari de la mort incivil és una imatge massa quotidiana. Però és quelcom que ocorre a la pantalla, a les xarxes. Una cosa freda i aliena. Potser aquesta extraordinària capacitat d’autoanestesiar-nos davant la catàstrofe, convertir-la en costum i de situar-nos en una barricada emocional sigui una de les claus per mantenir fora de perill el nostre ja traginat equilibri mental. Es tracta d’afegir-hi una doble pell. L’instint de supervivència aplicat a les crisis anímiques de tan perillós diagnòstic. Un procés lent. I trist. Quan la vida, pel que sigui, deixa de ruixar amb sal les ferides, aquestes van cicatritzant. Vegin: amb les primeres notícies d’aquesta guerra, com també amb les de la pandèmia, una ventada de martells ens va sacsejar la consciència i l’ànim, però, ja, amb el transcurs endolat de dies i hores i poques setmanes, el conflicte passa a un protagonisme, també informatiu, secundari. Amb el temps el drama perd novetat, s’amanseix per cruel que sigui; s’allunya del verí de la imperiosa realitat. És el triomf dels assassins i de l’oblit. I de la mentida. En la seva Despedida Gabriel Celaya va escriure: “Y el mundo, siempre bello, brillará sin conciencia”. La roda del temps, res de nou.

És una vida estranya. Així vistos des del prosceni, es diria que tenim una gran facilitat per metabolitzar tot el que ens arriba, que sol ser molt. I al corral ibèric, més. Traguem-nos les caretes!: en aquest solar de bandoleros i bandolers, literaris, o amb vocació de ser-ho, simpatitzem, amb secreta benevolència, amb murris, pinxos i fanfarrons, però xiiit!... i amb un cert tipus de deshonestedats, aquelles de “si jo pogués, també ho faria”. El parlamentari groller, el futbolista baladrer, la política insolent… tots i totes, els primers de ficar-s’ho a la butxaca amb el nostre beneplàcit. I no pot ser que només sigui perquè admirem el que no som o el que no som capaços de fer o dir. Hi haurà alguna cosa més. Deu ser aquest el secret del líder dolentot sobre “la gent”, com ens anomenen ells? L’ésser humà és d’un fang boníssim, però mal acabat. ●