L’estil i les paraulotes

La presència de renecs en articles d’opinió, encara que no sigui la norma, incomoda alguns lectors

L’hàbit de llegir el diari és un dels petits plaers quotidians dels nostres subscriptors. I els articles que els oferim a les pàgines de La Vanguardia han de ser, en la mesura possible, un estimulant exercici d’estil periodístic. El subscriptor Pau Prats, però, m’ha escrit per lamentar que darrerament hi ha una cosa que l’incomoda en la lectura del diari: una presència creixent, a la seva manera de veure, de paraulotes en articles d’opinió.

Al seu correu, esmenta exemples recents en els quals ha pogut llegir les expressions “hòstia”, “es va fotre una santa hòstia”, “cardar” o “fotut” i assenyala que, segons el seu parer, estan “totalment fora de lloc en un diari escrit tret que siguin una transcripció textual d’unes declaracions”. Prats explica que no només li molesten a ell sinó que també poden ofendre la seva mare, que té 94 anys i és subscriptora i fidel lectora de La Vanguardia. En el seu missatge, Prats es pregunta: “No en diu res el llibre d’estil del diari? Soc jo que m’he quedat obsolet?”.

El llibre d’estil de La Vanguardia sí que assenyala que una de les pautes essencials és que els textos informatius han de ser clars i plans, però sense caure en la vulgaritat ni fer servir expressions absurdes o paraules malsonants. També recomana que els articles d’opinió segueixin aquesta pauta, però remarca que cada autor té llibertat per escriure i el diari no intervé en les seves opinions ni la manera com les expressa. Com en tot, és evident que hi ha límits a aquesta llibertat dels articulistes. La frontera no és nítida en relació amb el registre més informal, ja que hi ha tantes sensibilitats com lectors, però sí que hi ha d’haver un punt de trobada en el qual la majoria s’hi trobi a gust. Les paraules malsonants són acceptables quan formen part d’una declaració textual del protagonista d’una notícia, però no serien apropiades si qui les expressés en un article informatiu fos un periodista de La Vanguardia.

Un diari ha de ser un espai on es faci servir un llenguatge ric, precís, respectuós i fins i tot elevat. Les formes són fonamentals en tots els sentits. A partir d’aquesta norma, però, crec que el diari també ha de tenir un marge per recollir a les seves pàgines –en articles de to personal com són les tribunes d’opinió– expressions de tipus més col·loquial o informal. En alguns casos, fins i tot pot arribar a ser una paraulota si no va adreçada contra ningú i és una expressió que ajuda a donar intenció a l’article i contribueix a reforçar les idees que es volen expressar. Però és evident que aquesta ha de ser l’excepció i no la norma. actualidad. En los últimos tiempos estamos sujetos a vidas rodeadas de mucho ruido, y el problema real llega cuando nos acostumbramos a él, lo integramos en nuestro día a día y dejamos de oírlo, como quien deja de ser consciente del tictac del reloj de su salón. Existen muchas distracciones a nuestro alrededor y cada vez nos es más complicado centrarnos en una persona en concreto.

Aplicaciones de citas, redes sociales, catálogos enormes de gente aleatoria, fragilidad de vínculos, carencia de responsabilidad afectiva, necesidad de libertad, falta de compromiso, amor de usar y tirar.

Es complicado acertar afirmando si se trata de miedo, de comodidad, o de que, en el peor de los casos, educacionalmente ya estemos abocados a vivir las relaciones desde este prisma etéreo e impersonal.

La obsolescencia programada parece haber llegado ya a las relaciones. Comenzar algo bonito e ilusionante puede estar ya ligado a una pronta fecha de caducidad. Si algo no funciona como creíamos conforme a las expectativas que nos habíamos hecho, no se repara, no se habla, no se construye, no se intenta. Next. It’s a match.

Estibaliz Juncal Roble

Madrid