La Vanguardia (Català-1ª edició)
La “mala salut de ferro” de llibres i llibreries
MEDIAMORPHOSIS
Soc a Nova York, i després d’un parèntesi de dos anys visito la Strand, la seva llibreria més entranyable. En Marc, un vell amic que treballa al soterrani amb els llibres de periodisme, em posa al dia de les últimes novetats: hem sobreviscut al coronavirus, però vam haver de fer fora 170 treballadors en un ERO que va durar uns quants mesos.
Res de nou dirien els amos de Bertrand a Lisboa, “la llibreria més antiga del món”, fundada el 1732, que resisteix a prop d’A Brasileira, la cafeteria que freqüentava Pessoa. En un aniversari recent, la Bertrand va publicar un pòster commemoratiu en què explicaven la seva història i missió amb aquestes paraules: “Vam sobreviure a un terratrèmol, una guerra civil, 9 reis, un regicidi, 16 presidents, 48 primers ministres, 3 repúbliques, 6 cops d’Estat, 2 guerres mundials, la caiguda del mur, la unificació d’Europa, l’entrada a l’euro... i tenim llibres sobre tots aquests temes”.
Strand es va fundar el
1927 amb 300 dòlars de Benjamin Brass, un emigrant de Lituània que es va casar amb una polonesa i que va començar dormint al terra de la primera seu. La llibreria n’ha tingut dues abans de l’actual a l’East Village.
Els clients de la Strand tenen l’habilitat de descobrir llibres que no buscaven, col·locats, és un dir, en prestatgeries on no havien de ser.
Avui la Strand està en mans de la tercera generació dels Brass, però gestionada per un gerent que ho està canviant tot; el 2005 va introduir l’aire condicionat i van desaparèixer els estrambòtics ventiladors de tota la vida, que més que aire fresc repartien la suor de la clientela. Després va posar ascensor i baixar al soterrani va deixar de ser una experiència semblant a descendir a les galeries d’una mina gal·lesa. Finalment, va posar ordre, va pintar el local, el va il·luminar més bé i va diversificar l’oferta; és a dir, va passar del monocultiu de llibres vells i barats (1 dòlar als carros del carrer) i va començar a vendre llibres nous, llibretes Moleskine i bosses de plàstic i de tela (algunes d’espantoses) amb eslògans sobre la Strand ( 18 milles de llibres, 2,5 milions de llibres).
El que no va canviar va ser el personal, uns 200 empleats que continuen sent contractats amb l’anomenat Test Strand, que consisteix a saber identificar els autors de 10 llibres amb alts nivells de venda. Són un exèrcit de gent jove que localitza l’impossible de trobar responent a l’omnipresent reclam de l’“Ask us”.
També continuen al mateix edifici que van comprar fa uns anys per uns vuit milions de dòlars per defensar-se de l’espiral de les rendes de lloguer de Manhattan: avui la llibreria ocupa quatre d’aquestes plantes, i les altres sis es lloguen.
L’octubre del 2020 Nancy Bass, neta del fundador de la Strand, va llançar un dramàtic SOS des del seu compte de Twitter: “El virus ens està matant i les vendes han caigut un 70%”. La reacció va ser immediata i aquell cap de setmana la seva pàgina web es va col·lapsar, amb 25.000 compres en línia. Ara en reben unes 300 de diàries.
Vacunes i préstecs del Govern l’han salvada, i per celebrar-ho han obert una altra botiga a Columbus Avenue i quioscos a Central Park i Times Square, però l’escàndol va arribar quan es va saber que, amb part d’aquests subsidis, la propietària de la Strand havia invertit 250.000 dòlars en accions d’Amazon: “He de guanyar diners”, va al·legar.
Tot i això, la notícia més trista, em diu en Marc, ha estat la mort de Ben McFall. En la seva necrològica, el New York Times el va qualificar com “l’ànima de la Strand”. Des del 1978 s’encarregava es les obres de ficció, els preus de les qual fixava a mà en cada exemplar de segona mà, sense cap altre algoritme que la seva cultura llibresca i un sisè sentit d’ofertes i demandes.
Com sempre faig, demano a en Marc que em recomani algun llibre; puja amb mi la primera planta i a la taula de novetats agafa un exemplar d’In Praise of Good Bookstores, publicat per la Universitat de Princeton, un assaig deliciós escrit per Jeff Deutsch, director del Seminary Co-op Bookstrore de Chicago, la llibreria “sense ànim de lucre” mes famosa dels Estats Units.
El seu missatge és molt clar: “Només sobreviurem si som autèntiques institucions comunitàries; centres culturals sostinguts per la gent i avalats com a negocis d’interès públic”. Per això, diu Deutsch, els nostres llibres s’estan una mitjana de 280 dies a les prestatgeries (132 dies en altres llibreries). Un fons editorial de 100.000 llibres, dels quals 116 són a la front table.
Aquesta apologia de llibres i llibreters assenyala les claus del negoci: discernir quins llibres volen i necessiten els nostres lectors (als Estats Units cada any es publiquen més de 20 milions de llibres) i saber exposar-los perquè els compradors puguin descobrir títols inesperats, perquè, com diu Deutsch, la browsing experience és i serà sempre la millor arma de les nostres botigues. Vaja, allò que Jordi Basté anomena el sa vici de “remenar i barrejar”. ●