La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un dol que no se supera mai
“Quan el teu fill mor, la vida es para completament”, diu l’Andrea, que va perdre el seu fill Carlos el dia després de donar a llum. La Patrícia recorda perfectament l’últim sospir d’en Jan, que el seu marit i ella es van veure obligats a desconnectar quan tenia 22 dies de vida. I la Mireia, per la seva part, li dolia ser viva i saber que la seva filla Mérida, que havia nascut feia només sis dies, estava morta.
La Mireia, la Patrícia i l’Andrea, o, com a elles també els agrada ser anomenades, les mares de la Mérida, en Jan i en Carlos, comparteixen el dolor de la mort d’un fill al cap de pocs dies del seu naixement, també conegut com a mort neonatal. Els tres nadons van arribar de manera prematura extrema, entre la setmana 26 i 28, i una part d’aquestes dones se’n va anar per sempre després de la mort dels seus fills. “Com tornes a ser tu si et falta una peça?”. El dol no se supera mai, s’aprèn a viure amb ell, i acceptar-ho és la millor manera de continuar endavant.
L’única vegada que l’Andrea va poder agafar en Carlos ja havia mort. “Tot semblava que anava bé, ningú no s’ho esperava. De matinada, una de les infermeres va obrir la porta i no va fer falta que digués res”. Tot va passar molt ràpid, però va trobar a faltar que algun especialista l’acompanyés i li expliqués tot el que podia fer per acomiadar-se del seu fill.
Un fet semblant li va passar a la Mireia i el seu marit, quan van rebre la trucada de l’hospital per avisar-los que hi anessin ràpidament. Quan van arribar, els van comunicar que la Mérida havia mort. “Ens van portar a una sala on hi havia cinc nadons més a les seves incubadores, i cada deu minuts venia algun sanitari per veure si havíem acabat”.
Els pares tenen dret a acomiadar el seu nadó tot el temps que desitgin, ja que precisament només tindran aquesta oportunitat. També poden demanar que
Aquestes mares denuncien que s’han sentit soles per la falta d’acompanyament sanitari i social
els posin al seu nen sobre el pit, dutxar-lo, vestir-lo o fotografiarlo. “Són coses que la gent que no hagi viscut això potser no pot entendre”, explica la Mireia.
En concret, a la unitat de Neonatologia de l’hospital Sant Joan de Déu els pares poden fer alguna mena de ritual de comiat, bateig, fer fotografies i estar acompanyats d’alguns familiars, si així ho desitgen. “Ara tenim ucis individuals perquè la família pugui acomiadar-se amb més privacitat”, explica Ana Morillo, pediatre de la unitat.
Al contrari que l’Andrea i la Mireia, la Patrícia i la seva família van poder acomiadar-se d’en Jan abans de veure’s obligats a desconnectar-lo. “Ens van deixar que la família vingués a l’hospital perquè ningú no el coneixia encara, i així almenys van poder veure'l”. Tot i que reconeix que va ser un comiat molt dolorós, alhora també va ser molt bonic.
Les tres mares denuncien que es van sentir buides per la falta d’acompanyament i assessorament. La Mireia va parir a l’agost i li van dir que la psicòloga de dol tenia vacances. Va esperar la seva trucada, que no va arribar fins a l’octubre. La Patrícia va demanar una psicòloga durant el seu ingrés hospitalari, però no va arribar mai. I l’Andrea, en canvi, va poder tenir l’ajuda d’una psicòloga per comunicar a la seva filla gran, llavors de cinc anys, que el seu germà havia mort. Tot i això, no va tenir un seguiment a posteriori.
Després del comiat del nadó, les famílies decideixen si enterrar-lo o incinerar-lo. “En aquell moment has de prendre la decisió de triar el taüt del teu fill, quan el que volies era acompanyar-lo al seu casament. Lla
“La panxa et recorda que et sents buida, i l’habitació muntada, que el teu nadó no hi és”
Família. La Patrícia i en Xavier amb la seva filla !laudia "amb una foto del seu germ#$ mentre la !arla juga.