La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les fotos cridaneres
Diumenge passat Emmanuel Macron va guanyar les presidencials franceses. Això va tenir dos efectes positius. Un: la seva victòria va barrar el pas a la ultradretana Marine Le Pen, amb això França i Europa van respirar alleujades. Dos: amb la clau de l’Elisi altre cop a la butxaca, el president ja no necessita recórrer a les fotos cridaneres, que en campanya li han donat presència i notorietat en la premsa, però que eren tan estridents. Per exemple, la que es va fer i va divulgar amb els botons superiors de la camisa blanca descordats, mostrant la seva mata de pèl pectoral, espessa com una samarreta tèrmica: un pit de llop que ni Sean Connery. Què ens volia dir el candidat? Que és molt mascle? Que la virilitat pilosa estimula el vot, a més d’alguna libido? Què més s’hauria desbotonat si la campanya hagués durat una altra setmana?
Encara més. La jornada de reflexió, Macron es va fotografiar passejant per la platja al costat de la seva dona, portant una dessuadora amb la bandera tricolor, cosa que inevitablement remetia als xandalls de Nicolás Maduro cosits amb l’ensenya nacional. Una imatge de platja associada, per tant, a un règim totalitari; o sigui, impròpia de França.
Entre una foto i una altra, en la recta final de les presidencials, Macron va trepitjar la banlieue a la recerca del vot popular. En aquells barris el nivell és el que és, de manera que el candidat es va retratar jugant a futbol o
Què més s’hauria descordat Macron si la campanya arriba a durar una altra setmana?
fent com si boxegés amb els veïns del barri. Quina lectura es podia fer d’aquestes fotos? Que impostava empatia amb les classes baixes? Que volia fer-los gols o pegar-los de debò?
La majoria dels mandataris europeus –el canceller alemany, la presidenta de la Comissió Europea, fins i tot el president del Govern espanyol– conreen encara una imatge sòbria, un dress code formal. D’altres ja creuen que qualsevol impacte en la premsa val la pena, encara que voregi el ridícul. El premier britànic Boris Johnson és, en aquest terreny, un campió. Cada dia les agències informatives difonen fotos seves fent el ruc: corrent de matinada per Londres amb vestit de bany, samarreta i gorra de llana, portant turbant d’indi, muntat en un ase, conversant amb les vaques d’una explotació agropecuària, empunyant un trepant... Sempre despentinat i, sovint, amb els faldons de la camisa fora dels pantalons. La cosa és ocupar espai als mitjans de comunicació. El com no importa.
Realment no importa? Bé, potser sí. Perquè és absurd anteposar la quantitat de fotos a la seva qualitat o sentit i, així, arriscar-se a donar missatges inadequats. Deia Leopardi: les persones no són ridícules sinó quan volen semblar o ser el que no són. En què afavoreix un dirigent presentar-se davant l’opinió pública com el que no és?
continuar fixant en aquest tipus de personatges durant setmanes i a partir d’aquí vaig sentir que hi havia una història darrere”.
Van fer un càsting per gravar un teaser amb què van dur a terme una campanya de crowdfunding i entre les joves que hi van anar hi havia la Suong, la història de la qual és semblant al que veiem a la pantalla gran. “Ella és d’una zona rural i volia anar a Saigon per obrir horitzons”. És el film d’alguna manera un retrat de la joventut vietnamita? “És molt difícil retratar amb una pel·lícula una generació completa. Hi ha molta gent que està en aquesta situació però alhora el Vietnam és un país desenvolupat i a la ciutat hi ha una gran classe mitjana que lògicament no fa la mena de feina que fa la protagonista”, conclou el cineasta. ●