La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un home del Renaixement
El llinatge és antic: Juan Enríquez de los Pinedos, Sevilla, 1532, fill de Pedro Enríquez Afán de Ribera y Portocarrero, marquès de Tarifa, duc d’Alcalà, virrei de Catalunya i de Nàpols, i de Teresa de los Pinelos, d’una poderosa nissaga comercial sevillana. Va perdre la mare i va passar a residir amb el pare a la llegendària Casa de Pilatos, on va rebre formació primera. El 1544 va ser enviat a la Universitat de Salamanca per estudiar Teologia amb mestres notables com Domingo de Soto i Melchor Cano, freqüentant Juan de Ávila i Pedro de Alcántara entre altres jesuïtes i dominics difusors de la reforma tridentina. Entotsolat en la lectura, es va ensinistrar en les obres d’Erasme, la patrologia sacra i les selectes edicions incunables de la Bíblia.
Després d’un exercici pastoral brillant, el 1562 va ser nomenat bisbe de Badajoz mitjançant presentació de Felip II. Allí va posar en pràctica una tasca evangèlica eficaç, amb missions populars sonades amb catequistes extraordinaris com Juan de Ávila, dedicant a més les rendes del bisbat a la caritat. Tot i així, un inquisidor diligent el va assenyalar com a proper als il·luminats, secta heterodoxa, però en va sortir absolt. La relació epistolar amb Lluís de Granada, Ignasi de Loiola, Francesc de Borja i Teresa de Jesús li van fer guanyar la complicitat dels Borromeo milanesos, que li van revelar l’ordit doctrinal tridentí i la funció moral de la didàctica de les imatges, de l’art viu en l’educació del cavaller cristià.
El 1568 va quedar vacant la mitra de València i el rei el va proposar per les seves credencials insòlites. La seva joventut i la sorprenent evangelització dels moriscos el van elevar al patriarcat d’Antioquia, convertit ja en “llumenera d’Espanya” i exemple per a la Cristiandat, amb un primer propòsit: la reforma de la universitat patrocinada per una monarquia omnipotent. Va afrontar, així, la tasca quimèrica de remoció d’excessos i males pràctiques, que li van crear notòria impopularitat a causa de la supressió de les càtedres “d’ineptitud”. La feliç intervenció del Rei Prudent va temperar els ànims i va matisar la impulsiva aventura pastoral, atesa la penosa situació de la diòcesi que va portar a l’enèrgica depuració del clergat i va culminar en la creació del Col·legi Seminari del Corpus Christi, d’arquitectura tridentina sòbria i exemplar.
El 1602 Felip III va nomenar el prelat per art d’encantament virrei i capità general de València, perseguint amb guant de ferro el bandidatge i la corrupció administrativa esmolant la justícia. Amb els moriscos, mà d’obra barata, la qüestió va resultar complexa i els esforços evangelitzadors van fracassar: “Els moros, no moriscos, són a més enemics acèrrims”, lamentava Juan de Ribera. La intervenció del Consell d’Estat a esquena seva va enfonsar l’economia agrària valenciana, per a benefici sigil·lós del rearmament centralista del privat Lerma. L’expulsió dels moriscos va ser, en resum, una empresa d’eficàcia dubtosa. Juan de Ribera va morir entre el respecte de tots d’una afecció pulmonar, refredat al pit, al Col·legi del Corpus Christi el 1611. Beatificat el 1796, va ser canonitzat per Joan XXIII l’estiu del 1960, com qui diu abans-d’ahir.
Però sobresurt un altre compromís essencial de la personalitat del patriarca. Va ser un gelós col·leccionista d’art, i artistes de renom van treballar per a ell, segons veurem. La selecció admirable d’adquisicions artístiques va convertir les col·leccions del prelat en un dels espais d’art renaixentista més significats i va orientar en bona mesura la pintura valenciana del segle d’or, juntament amb una biblioteca sense parió enriquida per les correccions manuscrites que singularitzen les bíblies poliglotes: les fonts de la patrística, la teologia tridentina i la cronologia del despertar científic seran els punts d’inflexió d’una cultura humanística que havia de donar nova forma al món. Admirador inconfessat del papa Borja per la mirada cosmopolita d’una indagació sense prejudicis dels “misteris de la natura i la vida sensible”. La col·lecció artística del prelat denota la refinada saviesa plàstica que requereix una sensibilitat personal. La música del cardenal Vistell, la polifonia de Palestrina i el magisteri del valencià Comes demostren una ansietat artística plural enfrontada sempre a “la iconoclàstia luterana”. L’art com un model de virtuts i aptituds públiques. La passió de Crist i la devoció moderna són exemples clars per a la formació de l’home del Renaixement que perseguia Juan de Ribera.
El programa iconològic visualitzat a les pintures del temple valencià s’aferma entre tradició i destresa i mostra a la crítica contemporània un autèntic museu de meravelles. Nicolás Borrás, Juan de Juanes, Francisco Ribalta, Fernando de Yáñez, Luis de Morales –el Natzarè és fantàstic–, els flamencs Gossart i un Descendiment sobirà de Van der Weyden sobre taula. I entrem a les joies de la col·lecció: la Crucifixió de Sant Pere, del taller de Caravaggio, és obra òptima sobre el temps. L’Ecce Homo de Ribera i la seqüència de pintures del Greco, Adoració dels pastors, Sant Francesc i Retrat de Margarita Agulló, són algunes de les obres majors. Afegeixi el lector els sumptuosos tapissos flamencs i els frescos del bolonyès Maturana que ennobleixen les capelles.
El manuscrit Tristitia Christi, de Thomas More és també pedra angular. Redactat a la Torre de Londres i desaparegut després del seu martiri, va arribar a les mans del patriarca, que el va convertir en devoció personal. Són nombrosos els pelegrins britànics, lords inclosos, que sol·liciten admirar aquest testimoni venerable.
El patriarca va ser un gelòs col·leccionista d’art; artistes de renom treballaren per a ell