La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ancelotti dirigeix, Benzema decideix
Com els bons estudiants, el Reial Madrid no va deixar els deures del curs per a l’últim dia. Va golejar l’Espanyol en el més amable dels partits i va certificar el títol de campió amb quatre jornades d’avançament. No va necessitar la majoria dels titulars, ni tampoc no li feia cap falta. Està en mode Champions, obsessionat amb la tornada contra el Manchester City i el salt a la final de la Copa d’Europa, el seu trofeu fetitxe.
A diferència de l’equip anglès, que no troba respir en la lluita amb el Liverpool a la Premier, el Madrid aprofita les últimes setmanes els avantatges de l’aparatosa distància que ha obtingut a la Lliga. Es permet alineacions a la carta, pendent de descansos i recuperacions, un luxe difícil de trobar en aquest punt de la temporada. Al Reial Madrid només se li recorda un moment de veritable debilitat: la golejada que li va infligir el Barça al Bernabeu. No fa tant, d’aquell partit, que semblava assenyalar la intersecció en la trajectòria d’un equip que prometia un creixement vertiginós i un altre que s’enfrontava a greus dubtes. Lluny de confirmar aquella impressió, el partit va enfortir el perdedor i va debilitar el guanyador. Són els misteris insondables del futbol.
El Madrid va superar el Chelsea en una eliminatòria èpica, va guanyar els següents partits de Lliga, va sortir més que viu de la tempesta a l’Etihad i s’endú la Lliga amb un avantatge escandalós. Des d’aleshores el Barça ha revertit els pronòstics optimistes que van seguir a la seva exhibició al Bernabeu. Tot se’n va anar en orris en el buf d’abril. Va desaprofitar el vent de cua i va començar un recorregut lamentable que amenaça la seva participació en la pròxima Copa d’Europa.
No s’anticipava una Lliga tan còmoda per al Reial Madrid, ni tan decebedora dels seus adversaris habituals. Els seus futbolistes principals han superat la trentena i algun, com el cas de Luka Modric, està a prop dels 40, sense cap influència en el rendiment. És un jugador excepcional. El cas de Benzema és sorprenent. Discutit durant anys, desestimat per un sector majoritari del madridisme, defensat a ultrança pels benzemistes irredempts, el davanter francès s’ha erigit als 34 anys en la bandera de l’equip, el golejador puntual i, sens dubte, el millor futbolista del món.
Benzema ha marcat 26 gols al campionat, 42 en els 42 partits que ha disputat amb el Madrid en totes les competicions. Tot i això, els seus gols només expliquen la meitat de la pel·lícula. És el seu lideratge, el seu finíssim coneixement del joc i la dificultat que troben els defenses per detectar-lo el que el converteix en el referent suprem de l’equip, de la gestió del qual s’encarrega un tècnic que és admirable, en l’administració i màxim aprofitament dels recursos disponibles. Ancelotti va aconseguir ahir l’últim gran títol que li faltava. Va afegir la Lliga espanyola a la seva col·lecció d’èxits a Itàlia, Anglaterra,
El tècnic és admirable en l’administració i màxim aprofitament dels recursos disponibles
França i Alemanya. Ningú no ho havia aconseguit abans.
El tècnic italià va alinear Hazard i Bale com a titulars en els dos primers partits. Els va aparcar aviat, va recórrer a l’irresistible Vinícius, que, a diferència de Benzema, només tenia detractors, i va fixar una alineació que es va repetir fins a l’avorriment, amb una finestra oberta als aspirants a la posició d’extrem dret.
El Madrid va arrencar, i quan la diferència va ser abismal Ancelotti va fer servir alguns dels jugadors que s’esllanguien a la fresquera. Tots, amb Rodrygo i Valverde al capdavant, s’han barallat per guanyar-se el lloc, excepte Bale, que ni hi és ni se l’espera. A ningú no li importa. El club, l’equip i l’afició estan en una altra cosa, ni més ni menys que a celebrar el títol i superar el Manchester City.