La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ser un Globetrotter
Zeus McClurkin, astre de l’equip de malabaristes del bàsquet, conversa amb ‘La Vanguardia’
Per als nens de color de la meva època, els Harlem Globetrotters eren com estrelles de cinema Wilt Chamberlain
Al telèfon, Zeus McClurkin (35) es confessa:
–Si li soc sincer, no sé gaire bé on soc ara mateix. Sé que això és França i soc a prop de París, però ignoro el nom del poble. I riu.
I jo entenc la seva jocosa confusió: al cap i a la fi, Zeus McClurkin és un globetrotter. Un rodamon. –Quants partits juga vostè cada any? –li pregunto–. –218 partits.
–218 partits en 218 llocs diferents?
–Ahà.
(aquest 15 de maig, els Harlem Globetrotters aterren al Palau Olímpic de Badalona, en el marc de la gira espanyola que s’obre el 7 a Vigo i acaba el 16 a Jaén). (...)
Jo devia tenir vuit o deu anys quan el meu pare em va portar a descobrir els Globetrotters. Diria que eren els setanta. El meu pare havia agafat un grapat dels seus fills, a mi entre ells, ens havia pujat al Renault 12 color canyella i ens havia portat al Palau d’Esports de Montjuïc, avui gueto de rodamons en espera de temps millors. Aquí es desplegava aquest circ. Festival!
Allà a baix hi havia aquells malabaristes de la pilota, homes allargats, amb els mitjons fins als genolls, els pantalons de ratlles, les barbes i les cintes cobrint-los el front. Jugaven al bàsquet i també pallassejaven. Aquest era un xou circense: els individus corrien en un contraatac i de sobte un d’ells s’aturava, s’asseia al costat d’un espectador de primera fila i es menjava les seves crispetes.
I practicaven mates i assistències amb el colze. I es burlaven de l’àrbitre i el rival.
I moltes vegades, el rival eren els Washington Generals.
L’home del dia Zeus McClurkin practica bàsquet, sostenint la pilota amb un dit al costat d’una criatura, durant un acte benèfic del seu equip, els Harlem Globetrotters
Durant un temps, Zeus McClurkin havia jugat en els Washington Generals.
–Allò era dur, man –em diu ara–. Jo era un bad boy enfrontat als nois bons. I sempre havíem de perdre. I quan ens retiràvem al vestidor i passàvem al costat dels xavals i preteníem
Anem a la pista! Thunder Law (23), un dels protagonistes de l’espectacle, xoca de mans quan salta a la pista durant un xou dels Harlem Globetrotters, en una imatge recent xocar tots cinc, ens vacil·laven i treien la mà en l’últim instant. Era dur, man.
–I què va fer?
–Un dia, els Globetrotters em van oferir passar-me a ells i no m’ho vaig pensar. Ja porto onze anys aquí! Fixi’s en mi si vostè ens ve a veure. Soc el dorsal 30, soc el que porta el micròfon i provoca els espectadors i els rivals. Pobres petits, els meus rivals dels Generals...!
–I de què juga vostè?
–El nostre no és un bàsquet clàssic. El nostre joc s’inspira en els malabars. Passem hores creant, maquinant per veure quina assistència, quin triple o quin mate ens inventem. Ens nodrim de l’energia del públic. De vegades pengem vídeos a les xarxes socials. Tenim un vídeo d’alley- hoops que ja té 17 milions de visualitzacions...
–Llavors: si vostè practiqués el bàsquet tradicional, en quina posició jugaria?
–Mesuro 2,00 m. Seria aler.
–I per què es va inclinar per aquest espectacle, i no pel bàsquet tradicional?
–Ho vaig intentar, man. Vaig jugar en el College, a North Carolina. Però no m’ho passava bé. Aquell bàsquet era estressant. Ningú no somreia a la pista, tots anaven per allà amb l’instint assassí. I això no és el meu: el meu sentit defensiu feia pudor. El que jo volia era ser com aquells tipus que havia descobert de criatura, a la meva escola, un equip que es deia Scooby-Doo i ens havia vingut a visitar. Els seus jugadors tenien superpoders! Els Globetrotters són el mateix.
(...)
Els Globetrotters tenen 95 anys i un present complex. Sumen més de 1.400.000 seguidors a Facebook, 700.000 subscriptors a YouTube, 550.000 seguidors a Instagram, més de 300.000 a TikTok i al voltant de 80.000 a Twitter.
Són números notables, però es troben estancats i a anys llum de les xifres de l’elefantíaca NBA, el monstre que al seu dia s’havia fet gran continuant l’esperit dels rodamons i que, a poc a poc, ha anat canibalitzant-ho tot: no només l’atractiu mediàtica del bàsquet, sinó el seu concepte com a show business.
Avui, la fase regular de l’NBA –i també el seu partit de les estrelles– sembla una imitació dels Globetrotters. Hi ha cistelles prodigioses, mates impossibles i passadissos oberts en els sistemes defensius perquè les estrelles es llueixin. La competència és ferotge. A l’NBA, Stephen Curry es filma en una sessió firmant un triple tan absurd com inversemblant, i fins i tot innecessari. Llança des del fons de la pista, o des de la segona graderia.
Al canal social dels Globetrotters, Zeus McClurkin s’aixeca al terrat del Madison Square Garden i, des de les seves cinc plantes, llança cap a una cistella instal·lada a peu de carrer.
Anota al segon intent. Conscients del canvi de paradigma, els Globetrotters han iniciat una aproximació a l’NBA: fa uns mesos, sol·licitaven una franquícia (el comissionat Adam Silver pensa a incorporar dos equips).
“Els tres millors jugadors de bàsquet del món són d’Ohio: LeBron James, Stephen Curry i jo...”
“Ens passem el dia maquinant per veure quina assistència, quin triple o quina esmaixada ens inventem”
Ara per ara, no hi ha resposta. Li pregunto a McClurkin: –Qui són els seus jugadors favorits?
–Els tres millors del món han nascut a Ohio: LeBron James, Stephen Curry i jo.
L’altre dia li vaig dir a un amic:
–Aquesta setmana vaig entrevistar un globetrotter.
Em va contestar: –Però, encara existeixen? Existeixen.
La fantasia no morirà mai. ●