Boris Johnson es mostra disposat a fer miques els pactes del Brexit

És l’‘arma nuclear’ del premier per neutralitzar el desafiament al seu lideratge

Boris Johnson sempre ha estat un polític no convencional, populista, capaç de modelar la seva ideologia al que li convé en un moment donat, ja sigui donant suport a la immigració quan era alcalde de Londres (una ciutat cosmopolita, amb molt estrangers) o promocionant el Brexit com un vehicle per restringir-la i controlar les fronteres. Però ara, amb l’espasa contra la paret pel partygate, la inflació i el deteriorament de l’economia, sembla disposat a fer un pas més. És l’equivalent a renunciar al cinquè principi d’Euclides (el que estableix que dues rectes paral·leles són equidistants), i abraçar una geometria política no euclidiana, com les que sustenten la mecànica quàntica o la teoria de la relativitat (qualsevol recta d’un pla es creua amb qualsevol altra recta situada en un mateix pla).

Per a Johnson no existeixen rectes paral·leles, el seva és la geometria (o la política) hiperbòlica. Es pot ser alhora de dretes (llei i ordre, restricció de llibertats, control ferri dels ciutadans, intervenció dels seus mòbils i ordinadors) i d’esquerres (repartir mil bilions de dòlars per combatre la pandèmia i protegir els llocs de treball). Es pot ser un defensor teòric de la diplomàcia i intentar suspendre el Parlament. I es pot presumir d’haver obtingut un gran acord del Brexit amb la Unió Europea, i procedir a intentar desmantellar-lo “perquè no funciona” (una realitat difícil de negar).

Això últim és l’arma nuclear que està acabant d’activar el primer ministre britànic, preparat perquè la seva situació es compliqui els pròxims dies i setmanes. Primer amb els resultats de les eleccions municipals de dijous a Anglaterra i el País de Gal·les, i autonòmiques a l’Ulster. I després amb possibles noves multes per la seva participació en les festes il·legals de Downing Street durant la pandèmia, i la publicació –demorada però inevitable– de l’informe al respecte de la funcionària Sue Gray, devastador segons els qui hi han tingut accés, que exposa la cultura d’“unes regles per a nosaltres i altres per a la gent”, suficient per fer caure qualsevol líder amb un mínim de dignitat.

Però Johnson ja ha dit que la seva intenció és tancar per dins la porta del 10 de Downing Street, tirar la clau al lavabo i atrinxerar-se com si fora hi hagués una guerra nuclear, ficar-se al búnquer com aquells conspiracionistes dels Estats Units que caven túnels a l’estat d’Oregon i acumulen aliments en previsió de la fi del món. Està decidit a intentar sobreviure políticament com sigui. I això inclou trencar de manera unilateral els acords del Brexit que ell mateix va firmar i són la base de l’actual relació entre el Regne Unit i la Unió Europea.

Als euroescèptics i als unionistes d’Irlanda del Nord no els va agradar mai la clàusula que obliga que determinats productes que viatgen d’Anglaterra, Gal·les i Escòcia a l’Ulster siguin objecte de controls duaners, per considerar-ho un atac a la sobirania nacional. Però és l’única fórmula que es va trobar, després de donar-li voltes i més voltes al tema, per no haver d’establir una frontera convencional entre les dues Irlandes després de la sortida britànica de la Unió Europea. El mateix Johnson la va acceptar, tot i que òbviament amb la intenció d’alterar més endavant les regles del joc si li convenia.

El líder tory fa més d’un any que amenaça d’invocar l’article 16 dels acords del Brexit, que preveu la possibilitat de suspendre aquells controls en casos extrems que afectin el funcionament de l’economia o amenacin de trencar la pau civil. Però sempre ha reculat abans de prémer el botó davant la perspectiva d’una guerra comercial amb Brussel·les, de la qual l’economia britànica –que ja no és gaire pròspera, es preveu un creixement mínim de l’u per cent l’any que ve– podria sortir molt perjudicada. La imposició de tarifes i aranzels a les exportacions és l’últim que necessita.

Que faci el pas depèn de fins a quin punt es vegi pressionat pel ‘partygate’ i els resultats electorals

Euroescèptics i unionistes de l’Ulster veuen els controls duaners com un atac a la sobirania

Johnson, un home que acostuma a caure a peu dret, ja comptava amb haver sobreviscut a l’escàndol de les festes, però el partygate no acaba de morir i el torna a amenaçar. Les municipals de dijous poden ser una altra estocada. El Partit Conservador es troba en un estat de paràlisi, com mossegat per una serp. Els diputats tories no s’animen a desfer-se d’ell encara que temin que els portarà a la ruïna electoral, però tampoc no li donen suport. No volen tacar-se les mans, i que els votants de les seves circumscripcions els demanin comptes. No tenen un líder alternatiu, i menys després de la caiguda en desgràcia del ministre d’Economia, Rishi Sunak, perquè la seva dona índia no pagava impostos al Regne Unit.

La taula de salvació per a Johnson és mantenir unida la coalició de partidaris del Brexit, conservadors tradicionals i laboristes desencisats del nord d’Anglaterra amb la que va obtenir la majoria absoluta. Però molts euroescèptics s’han tornat en contra seu amb el partygate, molts tories del sud ric anglès consideren una desgràcia les pujades d’impostos (els més alts en setanta anys), molts conversos del Labour s’adonen que la promesa d’igualar el país és una fal·làcia, paper mullat.

Per això, el seu pla d’emergència és tornar a posar el Brexit en el primer pla, trencant els acords, amb l’esperança que la Unió Europea s’empetiteixi, accepti el final dels controls duaners per preservar la unitat del continent en el context de la crisi d’Ucraïna, i Washington faci els ulls grossos. Però si no és així, acceptaria una guerra comercial amb Europa per donar la culpa a Brussel·les de la inflació, l’increment del cost de la vida i els problemes de subministraments.

Ja no es tracta tan sols d’invocar temporalment l’article 16, sinó d’aprovar una llei (ja redactada) que autoritza el govern britànic a incomplir els principis del Brexit per raons d’interès nacional, sense consultar amb Brussel·les.

És la seva versió de la geometria no euclidiana. D’una aritmètica desafiadora. D’aconseguir, com ha fet sempre fins ara, que dos i dos siguin cinc. ●