Una punxada molt oportuna

Pedro Sánchez va passar ahir en 24 hores de ser agressor a ser víctima. Després de tants dies de ser acusat de l’espionatge de líders independentistes catalans, bé per acció o bé per omissió, el Govern central va informar que el president i la ministra de Defensa, Margarita Robles, havien patit també el saqueig informàtic dels seus telèfons. Mai una intromissió de la privacitat d’un president havia estat tan oportuna. Es tracta d’un cas d’una gravetat extrema, ja que el president del Govern espanyol ha estat espiat i no se sap per qui. Dolent si ha estat una potència estrangera i pitjor si ha estat per algun servei d’intel·ligència interior que ha actuat per lliure. Però l’escàndol té la derivada que situa Sánchez al mateix nivell que els dirigents espiats i dinamita el relat que l’independentisme català havia iniciat sobre una persecució organitzada per l’Estat espanyol.

Al final serà veritat que les víctimes són als dos costats. Ara té gràcia recordar la conversa telefònica mantinguda el gener del 2020 entre el llavors vicepresident del Govern, Pere Aragonès, i la dirigent socialista Carmen Calvo en la negociació per la investidura de Sánchez. En ple diàleg hi va haver una interrupció de la trucada i Aragonès va fer broma dient-li a Calvo que ella devia tenir el telèfon punxat. La política socialista, sense conèixer tot l’escàndol actual, li va contestar amb sorna que no tingués cap dubte que segur que el tenia. Amb el que sabem avui, podem concloure que aquella conversa va ser interceptada per algú, perquè Aragonès tenia el seu telèfon infectat amb Pegasus des de pocs dies abans de la investidura de Sánchez.

Els líders independentistes van reaccionar ahir amb una certa ironia i distanciament a l’anunci del Govern central, però està clar que la situació ha canviat. Quan el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, insistia que s’havia d’investigar fins al fons, abans de fer judicis de valor, tenia tota la raó. El cas ha fet ara un gir significatiu i pot servir perquè Sánchez recuperi el bon clima de diàleg que s’havia perdut amb Esquerra. I si no, ja es veurà.