La síndrome del Déu pare

Totes les guerres acaben. I acaben malament. La d’Ucraïna acabarà i acabarà malament per a tothom. Per a Ucraïna i per a Rússia, però també per a la Xina, per a la UE, per a Occident en general, per al tercer món... per a tothom menys per a la indústria armamentística. A Occident, la guerra posa fi al llarg període de pau inaugurat al final de la Segona Guerra Mundial, amb l’ excepció de les guerres dels Balcans. Tot Europa augmentarà la despesa en defensa. Ningú no se sent segur. La millor prova: Finlàndia i Suècia substitueixen la neutralitat per l’ingrés a l’OTAN, a la qual Putin allarga la vida després que Macron li hagués prescrit la “mort cerebral”.

La inseguretat que genera la nova geopolítica no es limita a la defensa. En l’àmbit econòmic i comercial també s’obre una nova era. La pandèmia ja va suposar un primer avís i la guerra ha disparat definitivament l’alarma sobre la necessitat de protegir els nostres processos productius. Europa, i Espanya en particular, han d’enfortir la seva pròpia indústria. Alerta amb la partitura de la necessària transició energètica: els seus ritmes i compassos no poden perjudicar les nostres indústries. Ens hem de prendre molt seriosament la reindustrialització. Les nostres cadenes de producció no poden continuar supeditades a components imprescindibles que no arriben perquè Xangai tanca. O pendents de l’energia en què el subministrament s’interromp a causa de la inestabilitat en una regió.

El nou escenari internacional accelera la divisió entre democràcies i autocràcies. Els que tenim la fortuna de regir-nos per l’imperi de la llei hem de ser capaços de corregir els nostres dèficits democràtics i no donar arguments als que aplaudeixen les autocràcies. No són els cordons sanitaris els que ens protegiran dels autòcrates. Serà la nostra capacitat de regeneració democràtica l’únic antídot contra el virus corrosiu que recorre el món.

Els problemes econòmics i socials s’agreujaran. La inflació els amplificarà. I de la capacitat del nostre sistema democràtic per evitar una explosió social depèn el nostre futur. M’alegro de la derrota de Le Pen a França, però la victòria de Macron és un miratge que no pot amagar la incapacitat dels nostres veïns per superar una doble fractura: social i territorial. A Espanya no és tan intensa, però hi és i es pot agreujar.

La fragmentació del comerç en blocs geopolítics diferents també tindrà afectacions econòmiques. L’OMC adverteix que les conseqüències del friend-shoring podrien reduir un 5% el PIB mundial. I és que el món també està dividit sobre Putin. Quan el descrivim aïllat, hauríem d’afegir que ho està respecte a nosaltres, els occidentals. Un líder africà ho sintetitzava afirmant que “la majoria de la humanitat, que no és blanca, sosté la posició de Rússia a Ucraïna”. És una veritat incòmoda però incontestable, que correspon al mapa de països que no apliquen sancions contra Moscou.

Amb tot el que ens caurà al damunt, sembla raonable exigir el màxim consens a les nostres institucions polítiques, forjat en una responsabilitat compartida. Calen acords legislatius com més amplis millor per adoptar les mesures que siguin necessàries. Herrero y Rodríguez de Miñón parla de la síndrome del Déu pare de la política espanyola: “I Déu va dir que es faci la llum; i la llum es va fer”. Però, en política amb la voluntat no n’hi ha prou. I no és suficient anunciar mesures perquè es materialitzin. Més enllà de la voluntat, es requereix un esforç col·lectiu responsable. El de tots. ●

Cal exigir consens a les institucions polítiques i una responsabilitat compartida