Ignacio Martínez de Pisón

La setmana passada vaig formar part del jurat del BCN Film Festival, cosa que vol dir que durant una setmana vaig haver de veure un munt de pel·lícules, a raó de dues i fins i tot tres al dia. Per a alguns aquest empatx de cinema pot resultar inaguantable. Per a mi va ser com tornar a les tardes de dissabte de la infantesa, en què m’empassava de dues en dues les pel·lícules de romans i de vaquers, o als cinemes de barri de la meva adolescència, on les sessions dobles em permetien veure les velles pel·lícules que no havia vist. Poques coses em fan més feliç que ficar-me en un cinema, escarxofar-me a la butaca i deixar-me envoltar per la llum tènue de la sala en espera que s’il·lumini la pantalla. És el més semblant a somiar que podem fer estant desperts: aquella foscor que ens aïlla del món, aquells llums en moviment que ens atrapen sense remei, aquella sensació d’estar vivint immòbils una aventura que s’escapa del nostre control.

Encara, mentre s’apaguen els llums de la sala, tinc la sensació que sonarà la vella cançoneta de Movierecord (més tard pronunciat a l’anglesa, muvirecord). La meva afició a anar al cinema és, sí, un regust de la infantesa: als anys seixanta i setanta era el més excitant que li podia passar a un nen de ciutat. El problema més gros que teníem llavors era la intransigència d’alguns porters, que no sempre es creien que haguessis fet catorze anys o, en el seu cas, divuit. Si el lector té memòria i prou edat, recordarà que les pel·lícules es classificaven en tres categories: aptes per a nens, per a joves i per a adults. I dins d’aquest tercer grup hi havia les qualificades com a 3R, per a mayores con reparos. Què dimonis devia volia dir mayores con reparos?

La censura de pel·lícules no va ser abolida fins al cap de dos anys de la mort de Franco. Als col·legis de capellans sempre n’hi havia algun que, per si els censors oficials s’haguessin distret, s’aplicava amb escrúpol a l’art de la tisorada. Calia eliminar el rastre de qualsevol petó, qualsevol somriure insinuant, qualsevol mirada lasciva. A la meva escola vaig trobar una vegada en unes galledes unes restes de fotogrames: hi havien anat a parar aquells petons, aquells somriures, aquelles mirades. Fos qui fos el censor de la meva escola, sempre li agrairé que, volent o sense voler, deixés passar una seqüència d’Els vikings amb una visió gairebé completa de l’esquena de Janet Leigh en l’instant en què li trenquen el cosset perquè agafi un rem i ajudi a escapar-se en una barca... Aquella escena és el més proper al cinema eròtic que vaig veure en aquella època.

Sí, ja sé que això que explico recorda una mica Cinema Paradiso i que soc a punt de posar-me elegíac. Però n’hi per a això i per a molt més. Els cinemes estan en perill d’extinció. Per si no en tinguessin prou amb la competència de les plataformes, el 2020 va arribar la pandèmia, que primer els va tancar, després els va mig obrir, i després ja ni me’n recordo. D’ençà que els cinemes van recuperar certa normalitat, no he parat de veure pel·lícules, i em sap greu dir que en no poques sessions he estat jo (ai!) l’únic espectador de la sala. La gent tornarà als cinemes ara que ja ni tan sols s’ha de portar mascareta? Esperem que sí, perquè no vull ni pensar que les ciutats, com ja els ha passat als pobles, s’acabin quedant sense sales.

Una de les meves històries favorites sobre gent que va al cinema la vaig llegir en un llibre d’Esther Tusquets, em sembla recordar que en el seu autobiogràfic Habíamos ganado la guerra. Una cosina o amiga seva s’havia de casar amb un jove de qui estava molt enamorada. El jove, que tenia una veu bonica i singular, treballava com a actor de doblatge. Poc abans del casament, el nòvio va morir atropellat, la qual cosa va sumir la noia en una profunda depressió. Era l’època en què les pel·lícules es reposaven cada any. La noia estava atenta a la cartellera per veure a quin cinema de reestrena passaven alguna pel·lícula en què el seu nòvio hagués treballat. Dia rere dia entrava a cinemes de barri per tornar a veure aquelles velles pel·lícules i, quan li tocava parlar a un personatge que havia estat doblat pel noi, tancava els ulls per sentir la seva veu. El cinema li permetia sentir-lo viu, proper, ser una altra vegada feliç al seu costat. Cap història expressa tan bé una cosa que per a mi està clara: anar al cinema és un acte d’amor. ●

No vull ni pensar que les ciutats, com ja els ha passat als pobles, s’acabin quedant sense cinemes