Els personatges de Juan Diego

Els personatges de Juan Diego són alhora una obra d’art i una acció política. Tot és política, deia, cada petit gest, irremeiablement. Tot és també artístic en la seva naturalesa, de manera inevitable, misteriós ésser humà que balla entre abismes, tocat per la gràcia. Dansarí en cos i moviment, mans alades, acariciador de límits, innovador nat, d’estranya melodia, aquell compàs que persegueix de matinada, en la gresca dels versos, enfebrat, a la recerca del ritme intern d’un poema de César Vallejo (“Hay un vacío, / en mi aire metafísico / que nadie ha de palpar: / el claustro de un silencio / que habló a flor de fuego”). Els ulls dels personatges de Juan Diego pertorben perquè han vist coses que no imaginàvem. Venen des de llocs profunds, barrancs remots. Ens acostem a la vora. Hi ha un exèrcit de mirades que ens remouen, tanquem els nostres petits ulls i veiem els seus –un oceà per perdre-s’hi–. Són àngels o dimonis que amaguen secrets addictius i ens deixen expectants a la butaca eterna. Personatges còmics, tràgics, fràgils, bestials. Criatures que de vegades ens esgarrapen el cor, perquè Juan Diego no se n’ha estat, de furgar en l’ànima humana per crearles. (“A flor de fuego. / Yo nací un día que Dios estuvo enfermo”). No ha reparat en les despeses.

Juan Diego ha indagat en la matèria dels seus personatges amb l’obsessió del geni, i els ha prestat la seva. Ha mastegat les paraules del paper fins a l’alba, i se les ha empassat a glopets, delicat i tenaç. Les ha inspeccionat, mossegat, cantussejat, ballat, se les ha ficat en vena. Posseït de personatge però sempre amb un ull atent a la causa, per analitzar la idea, calibrar la història. Donar a les seves creacions les dosis justes de crueltat, bondat o conya que demana la seva visió del món. Pintor finíssim, mestre del clarobscur, que alhora se sap petita peça d’un mecanisme. Actor infiltrat en el conte, agent secret reincident.

Els personatges de Juan Diego ballen en la immortalitat. Algun carrer del petit poble sevillà de Bormujos deu saber què li va passar a aquell nen guapo de cabells arrissats i ulls encesos, què va ser allò que va veure una tarda, amb pantalons curts, què va sentir, què va notar per quedar així, travessat per sempre per la necessitat ineludible de perseguir la seva idea d’un món més just. Aquests dies tristos, quan plorem la pèrdua de l’home, els seus personatges s’estan menjant el cel. (“Yo nací un día que Dios estuvo enfermo, / grave”). ●