Quaranta mil cançons

És habitual que per entendre les dimensions d’una xifra difícil d’imaginar es recorri a comparacions i equivalències de proximitat. A casa nostra, un dels recursos habituals és referir-se a l’estadi del Camp Nou, que es fa servir per explicar de manera gràfica l’assistència a una manifestació o l’èxit espaterrant d’una obra de teatre o un musical. L’equivalència és clara: entès com a mesura, el campnou equival a cent mil persones, i si s’aplica, per exemple, a les manifestacions independentistes de l’Onze de Setembre, els organitzadors poden vantar-se d’haver mobilitzat deu, quinze o fins i tot vint campnous.

Durant la pandèmia, quan els contagis a tot Europa començaven a acumular xifres espantoses, es comparava la suma total de víctimes mortals amb poblacions com Igualada, Manresa o Sabadell. L’evolució tràgica de l’epidèmia va desactivar aquest recurs –una mica macabre– i actualment Europa suma dos milions de víctimes, que equivaldrien a 20 campnous. La torre Eiffel també apareix quan es comença l’altura d’un nou gratacel concebut per ser el més alt del món. És com si l’abstracció d’una mesura teòrica necessités ser explicada a través d’un exemple pràctic, tangible, fàcil de visualitzar. Potser ho he somiat, però tinc el record remot de, quan era petit, haver anat amb l’escola a veure el metre de París, esculpit en marbre damunt de la façana d’un edifici, no sé si museístic o oficial. L’excursió tenia finalitats pedagògiques i va funcionar com un tatuatge a la memòria, de manera que sempre que penso en un metre recordo la inscripció, elegant i solemne, damunt del marbre parisenc.

Ara, en ple fragor de la batalla per denunciar, explicar o diluir l’escàndol monumental de l’espi

És com si l’abstracció d’una mesura necessités ser explicada a través d’un exemple tangible

onatge i la invasió ultracorporal dels mòbils de polítics, advocats i periodistes, la necessitat d’una comparació ha tornat per explicar d’una manera gràfica i entenedora les proporcions del delicte. Seguint el sospitós degoteig de filtracions, s’ha explicat que al mòbil del president Pedro Sánchez li han potinejat una quantitat d’informació que sumaria 2,5 gigues. No tothom està familiaritzat amb aquesta mesura –no em consta que es pugui organitzar cap excursió escolar per veure gigues in situ–, i per això molts mitjans de comunicació han hagut de ser creatius i han repetit que són l’equivalent a baixar-se quaranta mil (40.000) cançons.

L’esforç comparatiu és encomiable i convida a preguntar-se, com una digressió biogràfica complementària, quantes cançons podem arribar a escoltar en tota una vida. Però és una xifra tan mentalment inabastable que, per assimilar-la, necessitaria saber a quants campnous equival.