Buchaca planteja per què actuem diferent amb una gossa o una àvia terminal

Per què assumim sacrificar un gos quan està a les acaballes i, en canvi, no fem el mateix amb les persones per evitar-los el patiment? Amb aquesta dicotomia, la dramaturga Marta Buchaca planteja Rita, l’obra que recupera La Villarroel (fins al 22 de maig), després de la interrupció a la Beckett, amb producció de La Pocket.

Mentre que a la sala del Poblenou els intèrprets eren una dona (Sara Espígul) i un home (David Bagés), ara aquest paper el fa una altra dona (Mireia Portas). Es tracta d’un vincle fraternal, per la qual cosa el sexe dels personatges és secundari, un aspecte del qual Buchaca se sent orgullosa: “Ara a Grècia l’estan fent dos homes, un dels quals és efeminat. També m’agradaria veure-la amb dos paios testosterònics”. Espígul afegeix: “Ara és diferent perquè apareix la germanor entre dones”.

Una de les protagonistes ha de sacrificar la seva gossa, malalta terminal, i ho viu amb gran disgust. La germana, en canvi, ho veu com un tràmit. Però Buchaca no es queda pas aquí i estén el debat sobre l’eutanàsia a la mare, malalta d’alzheimer des de fa anys, ara en estat vegetal. Cal aplicar-li l’eutanàsia? L’obra planteja el dilema amb moltes dosis d’humor amb una parella d’actrius superbes. “Aquí ens trobarem 300 persones i cadascuna ho viurà des del seu moment vital –apunta Portas–. Quan passa a la vida real és tan dur, que el que fem és tapar-ho; al teatre serà un moment de reflexió”.

“Rita parla de preparar la mort en vida –afirma Buchaca–. Em va passar amb una

La Villarroel reposa ‘Rita’, cancel·lada per la pandèmia, ara protagonitzada per dues dones

mort propera i, per sort, aquella persona havia fet el testament vital, aspecte que va facilitar molt les coses. A les meves obres sempre parlo de la mort i de la família, poques vegades de l’amor. M’obsessiona la mort, em fa por morir-me, em sembla injust que es morin els altres... Tinc l’àvia en aquest estat i he portat a l’escenari els trastos dels altells, com una guitarra o l’Olivetti del meu avi. Al final, d’una persona en queden les coses”. ●