La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Princesa d’Astúries reconeix el flamenc i premia Carmen Linares i María Pagés
El guardó només havia reconegut aquest gènere en la figura de Paco de Lucía
El món del flamenc estava ahir radiant d’alegria. El sector vivia com a propi el Princesa d’Astúries de les Arts 2022 que era concedit a dues dones de talent i trajectòria incontestable: la cantaora Carmen Linares i la bailaora i coreògrafa María Pagés. Una de caràcter tel·lúric i l’altra universal. Artistes de dues generacions que respecten i admiren la tradició i l’arrelament, però que alhora són innovadores, cadascuna en el seu llenguatge. L’únic precedent d’un reconeixement al flamenc d’aquest premi data del 2004, i va ser per a Paco de Lucía, guitarrista que, d’altra banda, feia incursions en el jazz i col·laboracions amb altres gèneres. Ja aleshores va dir el genial tocaor que es reivindicava una música maltractada.
“Aquest premi a la María i a mi és un èxit del flamenc, perquè el que fem és un art amb majúscules, i em sento afortunada d’haver pogut dedicar la vida a aquesta música tan extraordinària. Ha estat un privilegi i una sort”, deia Carmen Linares ahir a aquest diari. Pensava volar a Màlaga per assistir dissabte al casament del seu fill, però es va haver de quedar per atendre un riu d’entrevistes. “Sento una emoció... Són premis que s’han donat a gent molt important, és un honor”, deia.
Per María Pagés també suposa trencar una llança pel seu art. “Aquest veto invisible que es practica al flamenc no és únicament en l’àmbit d’aquests premis. Ho vas observant en el dia a dia; hi ha certes resistències que hi continuen sent. Espero que això sigui un pas perquè darrere una institució com aquesta en vinguin d’altres que són fonamentals en l’organització, la supervivència, la dignificació i el creixement del sector”, va dir a La Vanguardia. “El que sempre trobem a faltar és que, més enllà de l’esforç que fem els professionals, la societat s’impliqui, perquè el flamenc és una de les bases de la nostra identitat. I la societat n’ha de ser partícip, s’ha d’unir a aquest gaudi”.
El jurat del guardó –a què optaven 43 candidatures de 19 nacionalitats– les considera dues de les figures més importants del flamenc de les últimes dècades, i destaca que, des del respecte per la tradició i la fondària de les arrels del flamenc, n’han sabut modernitzar i adaptar l’essència al món contemporani i l’han elevat, més si és possible, a art universal.
Carmen Pacheco Rodríguez (Linares, Jaén, 1951) va començar la carrera en solitari el 1980 acompanyada per Juan i Pepe Habichuela, i és l’única cantaora amb un premi Nacional de Música. Ha estat la primera cantant flamenca a actuar al Lincoln Center de Nova York, convidada per la Filharmònica de la ciutat, i ha actuat als grans escenaris... del Colón de Buenos Aires a l’Òpera de Sydney o el Barbican Centre de Londres.
Aficionada de nena a acompanyar en el cante el seu pare, que tocava la guitarra per gust, va irrompre en l’escena professional quan el seu art encara era reservat als homes. En la seva discografia destaquen els àlbums Cantaora (1988), Las canciones populares antiguas (1993) –amb textos de Lorca–, Antología de la mujer en el cante (1996), Que no he muerto
(2003) –amb textos de Juan Ramón Jiménez– o Verso a verso
(2017).
María Pagés (Sevilla, 1963) tampoc no ho va tenir fàcil quan va muntar el 1990 una companyia pròpia. Aleshores les bailaores acompanyaven en tot cas el cantaor. A més, María era vista com una senyoreta pels seus orígens catalans, amb avis de professions liberals de Lleida. Però ella era imparable, només li importava ballar i muntar projectes escènics.
Premi Nacional de Dansa 2002 i Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 2014, fa més de 30 anys que recorre el món amb la seva companyia, i ara dirigeix el Centre Coreogràfic de Fuenlabrada. Va començar a ballar a la companyia d’Antonio Gades i va ser primera figura a la de Mario Maya, al Ballet Español Rafael Aguilar i al de María Rosa.
Ha col·laborat amb artistes de la talla de Carlos Saura, Sidi Larbi Cherkaoui, Tamara Rojo i Ángel Corella. Baríxnikov la va convidar a ballar al seu Arts Center de Nova York, d’on va sorgir Autorretrato
(2008), amb poemes de José Saramago i Miguel Hernández. I més tard es va inspirar en l’arquitectura d’Oscar Niemeyer.
Aquest maig arriba al Liceu amb De Scheherazade a yo, Carmen, un xou aclamat internacionalment com un dels millors de flamenc contemporani. ■
“Tant de bo que darrere una institució com aquesta en vinguin d’altres de vitals per al flamenc”, diu Pagés