Allà on va néixer el landisme

Mikel Landa s’il·lusiona en un ronda gairebé sense contrarellotge i sense els grans dominadors eslovens

Hi ha una imatge icònica de Miguel Indurain al Giro 1992. L’última etapa era una contrarellotge que va acabar al centre de Milà. Vestit de rosa, amb el triomf a la sarró i amb els carrers milanesos plens de gent, el navarrès es va permetre agafar i avançar Chiapucci, que havia sortit tres minuts abans. Va ser un cop mestre i la retransmissió es va recrear en la superioritat de l’espanyol enfocant-lo fins a la meta des de darrere, des de la perspectiva de l’italià, des d’on semblava encara més inabastable.

Aquell any, la corsa rosa va tenir 112 quilòmetres contra el crono. Només aquella última etapa, de 66 km, era més del doble dels 26,3 quilòmetres (dividits) que hauran de disputar els ciclistes en aquesta edició: nou demà en la segona etapa a Budapest, d’on avui surt la cursa, i 17 a l’última etapa a Verona.

És la gran volta de tres setmanes amb menys pes de les contrarellotges dels últims 50 anys i precisament això la converteix en una ronda llaminera per a molts, totalment oberta, amb un pronòstic incert, on abans d’arrencar hi ha un veritable exèrcit d’aspirants que també es beneficien de l’absència de Pogacar i Roglic. Els dos eslovens han decidit citar-se aquest any primer al juliol al Tour i després a l’agost a la Vuelta. I han deixat el Giro per a la resta, que s’han llançat famolencs a intentar enfundar-se la maglia rosa.

Per si no n’hi hagués prou, tampoc no serà a la gran partenza des de la capital d’Hongria Egan Bernal, el guanyador del 2021, que ja és a Europa per entrenarse després del greu accident a Colòmbia al principi d’any.

Per tot això, Mikel Landa sent que està davant la seva gran oportunitat. Sí, segur que heu llegit abans el mateix i no ha acabat mai bé. No és la primera vegada que el ciclista basc, que ja té 32 anys, s’il·lusiona i acaba amb el seu orgull macat, i de vegades també el cos. Però així és la seva manera de córrer.

Itàlia és especial per a ell. Al Giro va néixer el landisme, el corrent que li dona suport quan ataca i quan es queda. Va ser el 2015, quan va guanyar dues etapes seguides, a Madonna di Campligio i a Aprica, després de passar pel Mortirolo. Landa pensava que podia competir amb Contador, però a l’equip el van obligar a treballar per a Aru, que corria a casa.

Han passat gairebé set anys i aquest continua sent el seu únic podi en una gran. Després hi ha hagut diverses decepcions, eleccions errònies d’equip i caigudes... i Landa continua aixecant passions quan s’agafa sota del manillar en unes rampes. Per si no n’hi hagués prou, el dimarts 24 es torna a arribar a Aprica, després de pujar el temible Mortirolo i el Valico de Santa Cristina, on va tenir la desinflada Indurain el 1994, perseguint Berzin i Pantani.

Landa, ànima lliure, escalador irredempt, admirador de Pantani, estarà ben envoltat al Bahrain per Pello Bilbao, Poels i Buitrago. Serà un dels equips més potents juntament amb el Bora de Kelderman. Així i tot, el basc està un esglaó per sota de Richard Carapaz (Ineos) i Simon Yates (BikeExchange), dos ciclistes que ja saben què és guanyar una gran. En canvi, a João Almeida (UAE) i Tom Dumoulin (Jumbo), grans rodadors, els perjudica el recorregut sense cronos llargues. I els veterans Nibali (Astanà) i Alejandro Valverde (Movistar) seran tapats amb Superman López i Iván Sosa, respectivament, com a segones espases en les moltes etapes de muntanya, començant per l’Etna i el Blockhaus la primera setmana, passant per Cogne la segona setmana i acabant amb un final de festa al Monte Rovere, el Kolovrat i el Pordoi i la Marmolada abans de la crono de Verona. ●

Als 32 anys el ciclista basc, ben acompanyat, sent que està davant la seva millor oportunitat

És la gran volta de tres setmanes amb menys pes de les contrarellotges dels últims 50 anys