Moviments tectònics

l Tresor Públic espanyol va subhastar ahir bons 5 anys a un tipus d’interès d’un 1,407% (superior a un 0,597% de l’última emissió) i obligacions a 7 anys a un 1,706% (davant un 1,245% anterior) i a 50 anys (rendiment de 2,889%, gairebé el doble del previ 1,458%). La rendibilitat del deute, doncs, comença a crepitar, tot i que de moment, i atesa l’estructura de venciments, l’impacte serà modest: entre el 2013 i març del 2022, la vida mitjana ha augmentat (de 6,2 a 8,07 anys), mentre que ha baixat el cost mitjà (d’un 3,730% a un 1,542%).

Però no és només aquí on els tipus s’enfilen. El rendiment del deute alemany a 10 anys ha superat un 1% per primera vegada des del 2015, amb l’anticipació del final de les compres del BCE i les pujades de tipus que començarien al juliol. Al sud, a Itàlia el cost de les obligacions a 10 anys ha tornat a gairebé un 3%, i Espanya encara continuem en l’entorn d’un 2%: és el que té un deute públic espanyol d’un 120% del PIB, mentre que a Itàlia se situa en un 160%.

Cal preocupar-se? Per descomptat, i això sigui quin sigui l’escenari que esperem. Amb la guerra i les tensions als mercats d’energia, un xoc inflacionari persistent és més que probable: el petroli i el gas que Europa no compri a Rússia haurà de sortir d’altres llocs, amb l’elevació de la demanda i la pressió a l’alça dels seus preus. En aquest context, no sorprèn que aquesta setmana tant el Banc d’Anglaterra com la Fed hagin apujat tipus: mig punt als EUA. Potser Kenneth Rogoff, ex economista en cap de l’FMI i professor a Harvard, tingui raó quan postula que, per a jugular la inflació, la Fed haurà de continuar pujantlos més enllà d’un 3%, cap a un 4% o un 5%.

Un altre escenari probable és el d’estagflació, tot i que les seves pujades del preu dels diners també serien inevitables. Només si hi predominés estrictament l’efecte recessiu de la guerra (com suggereixen les contraccions de les vendes al detall a l’eurozona), ens deslliuraríem d’una brusca pujada dels tipus, però a costa que el conflicte faci la feina de frenada que hauria de fer el BCE.

Sigui quin sigui l’escenari que ens espera, el temps dels diners barats i abundants està a les acaballes, tot i que el BCE podria instrumentar un altre programa extraordinari de compra de deute per evitar que les primes de risc es disparin en excés. Però fins i tot en aquesta hipòtesi cal començar a pensar que aquesta situació no pot perllongar-se gaire: hi és en joc l’estabilitat financera. Perquè, dolent si el BCE acaba japonitzant els mercats d’actius de l’eurozona, amb la puja

El temps del diners barats i abundants estan a les acaballes

da encara més el pes de les compres d’actius en el seu balanç; però dolent també (pitjor?), si decideix donar per acabada aquella fase d’adquisicions, insòlita en la moderna història de la banca central. Tant en una situació com en una altra, ens enfrontem a moviments tectònics amb un impacte que ningú no coneix.