La Vanguardia (Català-1ª edició)
Seriós avís als conservadors
El Sinn Féin és el partit més votat per a l’Assemblea d’Irlanda del Nord
Unes eleccions municipals no són la batalla de Lepant ni la de Trafalgar ni la de la badia d’Aboukir. No decidiran la guerra. Tot i així, la flota dels conservadors britànics ha quedat molt tocada, després de perdre diverses fragates, creuers i destructors. I sobretot tres portaavions, l’HMS Westminster, l’HMS Wandsworth i l’HMS Barnet, ajuntaments emblemàtics de l’àrea metropolitana de Londres.
Unes municipals són unes municipals, i no sempre un barem fiable del que passarà a les següents generals. Però en el gran ordre de l’univers polític, els laboristes tenen raons per estar esperançats i contents, els conservadors seriosament amoïnats –per bé que encara no desesperats–, i Boris Johnson per incrementar la seva paranoia, veure ombres i enemics per tot arreu, i trucar al LAPD (policia) de Los Angeles i encarregar l’armilla antibales més efectiva.
Ni els almiralls de l’Armada tory ni encara menys els mariners (uns quants centenars de regidors es van ofegar a Anglaterra, Gal·les i Escòcia) poden estar contents. El Labour va obtenir un 35% dels vots, els conservadors un 30% i els liberals demòcrates un 19%. Si haguessin estat unes eleccions generals i la gent hagués votat igual (que és suposar molt), la Gran Bretanya estaria abocada a un govern de coalició de centreesquerra encapçalat pel líder laborista Keir Starmer.
“Ha estat un dia difícil”, va admetre Johnson, que després dels resultats ha doblat el sou de la seva guàrdia pretoriana preveient un possible nou intent del grup parlamentari tory de desfer-se d’ell (cosa gens fàcil). Diferents diputats van demanar el seu cap tot just es van saber els resultats, temorosos de perdre l’escó. Un va dir que l’argument que cal estabilitat enmig de la guerra d’Ucraïna ja no serveix.
Però Johnson té almenys tantes vides polítiques com el Reial Madrid vides futbolístiques a la Champions, i, si també sobreviu a aquesta patacada electoral, serà perquè els antics votants laboristes (conservadors socials antiimmigració que volen un Estat gran que doni ajuts i inverteixi en infraestructures) no li han girat l’esquena del tot. En l’anomenada muralla vermella del nord d’Anglaterra, víctima de la desindustrialització, els tories van perdre algun punt respecte a les generals del 2019, i amb el mateix resultat cedirien alguns dels escons que llavors els van donar la majoria, però en salvarien molts.
L’hecatombe va passar al Gran Londres, d’on han estat pràcticament esborrats del mapa, i ja només controlen cinc dels seus trenta-dos ajuntaments. Wandsworth, bastió del neoliberalisme i que Margaret Thatcher deia que era el seu preferit, enfonsat. Westminster, símbol dels diners i la classe, amb els impostos municipals més baixos del país, enfonsat. Tots dos havien estat tories des que havien estat creats, i se n’han anat al fons del mar.
Però els problemes polítics per a Johnson no s’acaben a Anglaterra, perquè a l’altra banda del mar d’Irlanda, a l’Ulster, el Sinn Féin (antic braç polític de l’IRA) va ser el partit més votat i, segons
Si els resultats d’ahir es repetissin a les generals, el Labour encapçalaria un govern de coalició
Retrets a Johnson després de la desfeta a Londres i la pèrdua de l’Ajuntament icònic de Westminster
les projeccions –té un complex sistema electoral proporcional de vot múltiple transferible– anava pel camí d’obtenir el màxim nombre d’escons a l’Assemblea Autònoma. Això no ha passat mai i seria una revolució en un territori creat després de la partició amb la finalitat que els protestants i unionistes siguin majoria.
A banda de la crisi política (descontentament dels conservadors per la desfeta a les municipals), a Johnson se li afegeix la perspectiva d’una crisi constitucional, ja que el Partit Unionista Democràtic (DUP) ja ha dit que no acceptarà el càrrec de segona fila en una administració encapçalada pels “fills de l’IRA”, no en formarà part i farà caure les institucions autonòmiques perquè la província sigui dirigida des de Londres. I probablement també li arribarà una altra crisi europea i amb els Estats Units si respon al nou mapa electoral a l’Ulster trencant els acords comercials del Brexit, com es planteja.
El Brexit, la majoria absoluta de Johnson el 2019, ara el resultat de les municipals... Tot apunta en una mateixa direcció, que és la fractura com més va més gran del país en dos blocs. D’una banda, el Londres cosmopolita i el sud ric, els intel·lectuals, els estudiants, les classes mitjanes-altes, els professionals liberals, els conservadors moderats. De l’altra, el nord deprimit, els votants sense estudis universitaris, irritats amb els polítics convencionals, que ja van votar contra Europa i podrien votar per un Trump britànic. ■