La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Donbass, un lloc fora del temps i de la llei
La regió que decidirà la guerra a Ucraïna està dominada pels oligarques i la nostàlgia estalinista
Les lleixes, els llibres i els vidres trencats d’una biblioteca abandonada a Kramatorsk han aconseguit aturar el temps. L’últim calendari que penja darrere de la taula de préstecs és del 2020. El sostre s’enfonsa, el terra s’aixeca i les finestres van quedar fetes miques ningú no sap precisar quan, segurament el 2014, durant la penúltima guerra, quan els separatistes russos van ocupar la ciutat durant mesos.
La biblioteca, situada entre dues casernes, pertany a una de les onze fàbriques de metal·lúrgia i maquinària pesant que abracen el nucli urbà, expansió del petit assentament que es va crear al costat de l’estació de tren la segona meitat del segle XIX. Unes 180.000 persones viuen a Kramatorsk, la ciutat de les quatre albes, una de natural i tres d’artificials, provocades per les restes incandescents de la producció de ferro i acer que s’acumulen de matinada en túmuls gegantins al costat de les plantes industrials.
L’estepa pòntica, les prades com mars interiors i els boscos d’avets centenaris coexisteixen amb un cinturó d’òxid, que enriqueix els oligarques però manté la població sota el llindar de la classe mitjana.
Kramatorsk, com tota la conca del Donbass, està en peu de guerra. Els projectils de l’artilleria russa, que el 3 d’abril van matar a l’estació una cinquantena de persones, sobretot dones i nens, cauen aquesta setmana sobre els barris residencials. Els habitants que viuen del foc que produeixen els alts forns moren ara del que cau del cel.
Katerina Serdiuk viu al costat de la biblioteca abandonada i quan li pregunto per què no salva els llibres creu que li plantejo una excentricitat. “Estem en guerra”, respon arronsant les espatlles, aliena a tot esforç que no sigui resistir i vèncer al camp de batalla.
La guerra l’obliga a un esforç sobrevingut i titànic, però, alhora, natural. Cerca menjar, l’emmagatzema i el distribueix pels pobles que encara estan més exposats al foc artiller. No importa el que aconsegueixi portar al front a la furgoneta del seu marit, perquè sempre serà escàs.
La Katerina és neta de l’estakhanovisme, el moviment obrer que va néixer a les mines del Donbass durant la Unió Soviètica. Consistia a treballar de valent i voluntàriament per completar en quatre anys els plans quinquennals de Stalin.
Els estakhanovistes eren supertreballadors a qui l’estalinisme havia donat un sentit a les seves vides. El terror roig, l’extermini de milions de compatriotes ucraïnesos als anys trenta, els milions de morts que va provocar la Segona Guerra Mundial en aquestes terres que van canviar de mans diverses vegades, va endurir i va simplificar de manera extraordinària la voluntat dels supervivents.
El Donbass, com explica l’historiador Hiroaki Kuromiya, combina el terror amb la llibertat. “Al segle XX –escriu– era una terra de frontera sense govern on les ambicions personals per la llibertat, l’explotació salvatge de la terra i la violència quotidiana competien entre si”.
Els miners del Donbass van anar a la vaga el 1989, cansats no de l’esforç, sinó de les promeses incomplertes. Tres anys abans, l’accident de la planta nuclear de Txernòbil, al nord del país, havia obert una bretxa a la muralla ideològica soviètica que els vells estakhanovistes del Donbass van eixamplar. L’URSS va començar a enfonsar-se a Ucraïna i ara la Katerina espera que Rússia corri la mateixa sort en aquest mateix lloc.
Els avanços de l’exèrcit rus no la inquieten pas. Està convençuda que a mitjans de juny, a tot estirar, Ucraïna llançarà la contraofensiva definitiva. “Ara hem d’aguantar com puguem. Quan tinguem les armes que els Estats Units ens han promès passarem a l’atac, com vam fer el 2014”.
El col·lapse de l’URSS va escampar l’anarquia. Les fàbriques van tancar i les màfies es van apropiar dels sistemes de producció. El Donbass va tornar a ser una estepa indomable, terra d’oportunitats per als criminals i els cercadors d’or.
Van sorgir els oligarques, protegits per gàngsters i bandes paramilitars. Entre ells Rinat Akhmétov, el més poderós, propietari d’acereries com la d’Azovstal a Mariúpol, i Víktor Ianúkovitx, governador de Donetsk, primer ministre i president d’Ucraïna amb el suport de Vladímir Putin i l’ajuda del mateix estrateg electoral de Donald Trump.
No va acabar bé. Ianúkovitx no va ser capaç de sostenir la cleptocràcia d’Akhmétov i companyia amb la manipulació de les eleccions i la dels contractes públics. El poble es va aixecar contra ell el 2004, l’anomenada revolució taronja, i el 2014, la protesta de Maidan. El president, últim representant de l’oligarquia ucraïnesa afí al Kremlin, va fugir a Rússia i els seus successors el reclamen des d’aleshores per alta traïció.
Durant trenta anys Ucraïna ha funcionat amb les lleis no escrites del Donbass. La principal és que totes les altres es poden violar. Ho explica la literatura de Serhí Jadan i el cinema de Serhí Loznitsa. L’existencial adquireix forma física: les mines, el futbol, l’alcohol, el sexe i la violència. El paisatge s’omple de perdedors, orgullosos de les seves cicatrius, dels tatuatges que combinen llibertat i terror.
La frontera entre l’anarquia i l’autocràcia és invisible. Tothom pot fer el que vulgui sempre que sigui honest. La corrupció és inevitable. Tothom té un preu i tot es pot vendre, però alhora ha d’aconseguir honor. Allà on no hi ha sistema, on les institucions de l’Estat són irrellevants, l’única manera de funcionar, de crear confiança, és mitjançant el culte al poder i el respecte entre amics i familiars. Stalin presideix molts despatxos oficials al Donetsk ocupat i l’honor, com en tota societat mafiosa, reemplaça la moral burgesa. ●
El Donbass combina el terror amb la llibertat: “Era una terra de frontera sense govern”
La frontera entre l’anarquia i l’autocràcia és invisible; tothom pot fer el que vulgui