Jugar en camp contrari

Alberto Núñez Feijóo ha estat tretze anys en el poder (a Galícia) i n’ha estat un en l’oposició (a Espanya). En aquestes cinc setmanes pilotant aquella aeronau avariada que era el PP, ha aconseguit que reprengui el vol. Almenys en les enquestes. Ha imposat la calma no només en les seves files, sinó també en els seus discursos. I ha intentat aparèixer com un polític pactista, tot i que de moment no ha aconseguit acordar res amb el Govern espanyol. Però els gallecs són gent sorneguera, així que no se sap mai si no és no o només ho sembla.

Feijóo està recorrent el país, intentant transmetre el seu missatge amb claredat. Divendres va ser a la reunió del Cercle d’Economia. Jugava en camp contrari, però amb un públic amb ganes d’aplaudir-lo. Més o menys com li va passar a l’Eintracht al Camp Nou, encara que en aquest

Feijóo no va defraudar l’empresariat català, però no va concretar l’oferta per a Catalunya

cas no va haver de portar la seva afició de casa. L’empresariat català tenia ganes que el líder del centredreta li parlés des de la moderació. Segurament amb l’enyorança del PP del Majestic, que li va anar bé per als seus interessos. En aquest sentit, Feijóo no va defraudar, però no va concretar l’oferta per a Catalunya. En tot cas, al final de la seva intervenció, la satisfacció era evident als passadissos de l’hotel W. Hi ha hagut tant de soroll en el passat recent, que amb el sol fet de posar sordina a les paraules va aconseguir que el personal ho interpretés com la banda sonora dels nous temps.

Més enllà de l’oferta econòmica del líder popular, que va oferir estabilitat política i racionalització de la despesa, reformes estructurals i rebaixa d’impostos, va agradar sobretot que parlés de l’Espanya plural, de Catalunya com a nacionalitat, de les identitats com a valors per preservar. Feijóo és un galleguista convençut, no un oportunista amb un discurs per a les perifèries. En tot cas, després d’afirmar que “el procés ha estat un negoci pèssim”, se li va anar la mà en parlar del “declivi de Catalunya” en contraposició amb el dinamisme d’Andalusia, “sense anar més lluny”. Per aportar una dada, l’atur andalús és gairebé el doble que el català.

Feijóo sap, com deia Giulio Andreotti, que “el poder desgasta qui no el té”. El seu risc és obsessionar-se en el mentrestant. ●