Ja sabràs què en fas de la teva vida

Diu la llegenda que els que sortim per la tele ens fotem de tot. No puc parlar per tot el gremi. Només ho faré per mi. I reconeixeré públicament que m’he drogat poquíssim. Ho manifesto així, gairebé avergonyit, perquè moltes vegades he tingut la sensació de ser un raret, més per no drogar-me que per drogar-me. “Ja sabràs què en fas de la teva vida”, com li van dir a Nacho Cano els col·legues, cap al 1980, quan el teclista de Mecano va decidir deixar l’heroïna.

Suposo que créixer en un bloc que donava a la via del tren, on els jonquis anaven a punxar-se, em va ajudar a tenir-li respecte a la cosa. El meu pare, lluny d’amagar-nos aquella realitat, a la meva germana i a mi ens feia mirar per la finestra. Després de la punxada, s’aixecaven com zombis i a mi m’agafava una barreja de por, pena i compassió per aquella gent que a poc a poc va anar desapareixent del barri.

Les poques vegades que he tastat alguna droga se m’ha posat fatal. He protagonitzat anècdotes ridícules que els meus amics s’encarreguen de recordar-me. Com aquella vegada que vaig convidar a dinar una amiga de la qual estava penjadíssim. Tot va anar de meravella fins que, per postres, ella va treure un porro enorme de maria que va voler compartir. Evidentment, amb aquelles ganes de voler agradar, no el vaig poder rebutjar. I li vaig fotre tres pipades com qui es fuma un Fortuna ros. I l’amiga que intentava seduir em va acabar aguantant el front al bany de la pàl·lida que em va agafar. No donaré més detalls. Només que no vam tornar a quedar.

En un aniversari d’un altre amic, després d’un bon aperitiu i un plat generós de paella, se’m va acostar el que feia anys, i em va dir que si em venia de gust un filet. Desconeixedor de l’argot farloper, li vaig contestar que no, que jo amb l’arròs m’havia quedat molt bé. Em va mirar com qui veu un extraterrestre. No em va tornar a convidar.

Malgrat la meva poca o nul·la afició pels estupefaents, en més d’una, de dues i de tres festes m’han ofert clenxes, pirules o

MDMA. Sempre he trobat la manera de fer la cobra amb alguna excusa, mentre tornava a notar aquella mirada condescendent de “ja sabràs què en fas de la teva vida”.

Però el que em va passar la setmana passada va ser el súmmum. Sortia del súper i el noi que anava davant meu a la cua em va esperar a la sortida. Tot d’un plegat em va dir: “Acompanya’m al cotxe”. No em pregunteu per què –per curiositat, per morbo, per inconsciència– em vaig acostar al seu cotxe. Va remenar la guantera del seient del pilot, i va treure una bola de la mida d’una garapinyada, embolicada amb una paperina blanca. Toca, em va dir. Era una pedra dura. Jo no en tenia ni idea. Però vaig voler dissimular, no volia decebre aquell noi que també m’havia associat a la politoxicomania. Coca?, li vaig dir. Esclar, què vols que sigui. La va desembolicar i em va demanar que fes llum amb la llanterna del mòbil. Era una pedra blanca, amb cristallets blavosos al voltant. Semblava treta de la caixa de minerals

Va treure una bola de la mida d’una garapinyada, embolicada amb una paperina blanca

de la meva germana. Tasta-la, em va dir. Aquí em vaig acollonir. I vaig tornar a intentar fer una cobra. Primer amb l’excusa d’he d’agafar el cotxe. I després amb una frase que el camell es farà un tip de repetir amb els seus col·legues: “És que jo entre hores no pico”. L’home se’n va anar pensant si realment jo era el de la tele. Perquè si ho fos, segur que em fotria de tot. Però no va marxar sense donar-me el seu telèfon. Pel que pugui passar. I dimecres vaig estar a punt de trucar-li. Vaig pensar que només drogant-me podria entendre el que acabava de passar al Bernabeu. Però em va fer cosa. Tampoc no era qüestió d’infectar el dealer amb el Pegasus, tan sa com semblava el noi. ●

Barcel cnGNOLA