Espanya i l’efecte Europa

L’estabilitat d’Espanya i, fins i tot, la seva supervivència enmig de la jungla geopolítica cap a la qual evoluciona la globalització serien impossibles en aquests moments sense comptar amb Europa. Gràcies a ella disposem d’una xarxa de seguretat política, econòmica i institucional que ens permet afrontar la complexitat d’un món que esdevé cada vegada més hostil. No només per a la vigència de la democràcia liberal, sinó per garantir les bases de la prosperitat que la sustenta.

Sorprèn que la nostra política no se n’adoni. Com tampoc no ho fa la societat espanyola, que no és conscient del pes real que aporta Europa al manteniment de la nostra pau social. L’efecte Europa sempre ha estat important des de la transició. Però ho és molt més ara. Especialment d’ençà que va prosperar la moció de censura que va donar el govern d’Espanya a Pedro Sánchez amb tan sols 85 diputats socialistes. Des d’aleshores, no es pot entendre l’estabilitat del nostre país sense el factor europeu. Ho vam veure durant la pandèmia i la política europea de vacunes, però també amb la gestió de la crisi econòmica i l’obtenció dels fons de recuperació Next Generation. De fet, a mesura que la política espanyola s’ha polaritzat en els debats socials per l’augment del pes de les forces radicals i ortodoxes, a la pràctica ha funcionat discretament un contrapès moderador que, des d’Europa, ha afavorit l’èxit de les iniciatives que han contribuït a garantir la nostra estabilitat.

Gràcies a aquest efecte, estem salvant el nostre país de si mateix, dels seus mals humors i problemes endèmics. Aquesta circumstància delata subtilment una estratègia europea que no s’ha explicitat mai, però que ha fet possible que la pau social es mantingui al nostre país, encara que agafada amb pinces. Per això, ara, quan Europa necessita que tots ens alineem amb ella contra l’amenaça russa desfermada amb la guerra a Ucraïna, no podem fallar-li. Encara més quan aquesta conflagració descobreix tràgicament que ens enfrontem a un escenari farcit d’inseguretats globals que ens sotmet com a país a un escac permanent. Per evitar-ho ens falten capacitats en solitari a l’hora d’abordar-ne la gestió amb èxit. Una falta d’autonomia que és conseqüència de dos factors: d’una banda, l’envergadura descomunal de les amenaces, i, de l’altra, les debilitats estructurals innates a la realitat espanyola i que entorpeixen i dificulten la nostra capacitat de resposta.

Per tant, sense Europa, estaríem exposats en aquests moments al risc d’un escac i mat. Entre altres coses per una problemàtica que, ara com ara, som incapaços de neutralitzar perquè està arrelada políticament en el sentiment caïnita que Goya va plasmar tan bé a Duelo a garrotazos. La tesi no és nova. Va aflorar en els debats regeneracionistes, encara que també va ser resolta per un Ortega clarivident que va afirmar que Espanya era el problema però “Europa la solució”. Un segle després, la reflexió orteguiana continua vigent, doncs: algú s’imagina com serien les coses si no tinguéssim Europa com a reassegurança? No és ella realment la que evita que s’aguditzin els problemes nacionals amb què convivim diàriament?

Aquesta circumstància ens obliga a pensar el nostre present nacional en una clau més europea que mai. Això exigeix que els dos partits d’Estat que té el nostre país estiguin a l’altura de les circumstàncies i compleixin tots dos amb Europa. Sense matisos ni ambigüitats i, menys encara, sense tacticismes ni demagògia. La guerra d’Ucraïna és la prova definitiva de la sinceritat de qualsevol compromís amb Europa. No només pel perill que comporta per a la continuïtat del Vell Continent i els seus ideals, sinó per l’oportunitat d’avançar, si superem amb èxit aquest moment excepcional, en la conformació definitiva d’una pàtria comuna que agrupi els països europeus en una veritable comunitat política a nivell global.

Activada la variable geopolítica per la invasió russa, Espanya ha d’apaivagar la polarització que la divideix mitjançant la sintonia europea dels dos partits d’Estat. Això vol dir que ha d’orientar totes les seves energies a alinear els seus propòsits i objectius amb la política europea. Primer, per solidaritat amb Europa, atès que no s’ha d’oblidar que la modernització espanyola i la consolidació de la nostra democràcia han estat conseqüència del suport material i immaterial d’Europa. Potser algú pensa que el nostre progrés econòmic ha estat possible, per exemple, sense els fons de cohesió? Segon, per convicció europeista, perquè els fonaments de la unitat europea són resultat de reivindicar una herència judeocristiana i grecoromana que és també la nostra. I tercer, per necessitat i oportunitat, ja que fora d’Europa seríem insignificants a nivell global, però dins d’ella podem ser molt rellevants en el procés de reconfiguració dels eixos geopolítics del Vell Continent arran de l’amenaça russa.

Precisament per això últim, és imprescindible que els dos partits d’Estat sumin esforços per aprofitar una oportunitat estratègica que reforci la nostra posició i contribueixi des de la península Ibèrica a l’estabilitat d’Europa. Ser lluny dels fronts de batalla i les amenaces geopolítiques més directes ens converteix en una rereguarda logística imprescindible. Especialment si la Mediterrània es veu afectada per les conseqüències de la guerra a la conca sud-oriental i al Pròxim Orient. Si la crisi financera del 2008 va mutualitzar el deute i va reforçar l’eix nord-sud dins del continent donant més poder als que defensaven l’austeritat, ara, la guerra d’Ucraïna ha de suposar un canvi en la relació de forces dins d’Europa. Primer, mutualitzant la por i, segon, introduint un nou eix est-oest que doni més poder als que estan més segurs davant l’amenaça geopolítica. Aquestes circumstàncies, sumades a la necessitat que Europa, després del Brexit, conservi una mirada atlàntica que només pot liderar Espanya gràcies a la seva relació amb l’Amèrica Llatina, ens brinda la possibilitat de viure un momentum que resignifiqui la centenària reflexió orteguiana. No tinc cap mena de dubte que si els dos grans partits d’Estat col·laboren lleialment perquè Espanya deixi de ser el problema, llavors, Europa serà l’oportunitat. ●

Espanya ha d’apaivagar la polarització mitjançant la sintonia europea dels dos partits d’Estat

Arran de l’amenaça russa podem ser molt rellevants en la geopolítica del Vell Continent

PERICO PASTOR