Dels polítics no us en refieu

Per què els polítics s’han tornat tan insuportables i tan poc mereixedors de la nostra confiança? Ho presento a tall de “pregunta d’investigació”, que diria un acadèmic. Em refereixo, com suposareu, al cas Pegasus. Però no només. Per als que en algun moment hem considerat possible que la política i els seus inquilins recuperessin l’assossec, aquesta història d’espies que són una mica socs i d’espiats que surten fins i tot de sota les pedres ens porta un altre gran desengany. L’esperança que desaparegués la part de Mister Hyde que hi ha darrere de cada càrrec públic i retornés el més plàcid Doctor Jekyll s’esvaeix mentre uns envien els altres a la merda, tal qual, i fins i tot en fan un hashtag. Tornem a estar –si és que n’havíem arribat a sortir– en la política pinyata: a veure a qui traiem aquest matí a la platea i l’apallissem. Aquella cosa de l’odi. Aquella cosa de fer soroll.

Dimecres Fernando Ónega escrivia en aquest diari que a ell l’embargava la tristor. I a qui no, senyor Fernando. “Ni com a persones ni com a contribuents mereixem aquest joc d’astúcies en què hi ha implicats dirigents de màxim nivell, líders que se senten oprimits, estrategs de l’egoisme que aprofiten les notícies per convertir-se en víctimes i una quantitat incerta de ciutadans que es consideren manipulats”. Ho subscric al cent per cent. S’entén la desafecció i una sensació creixent que ens estan fotent el pèl.

Ses senyories han oblidat allò de bastir ponts, però també uns quants periodistes. I el cas Pe

El cas Pegasus dispara la desafecció social cap a la política i una gran sensació de presa de pèl

gasus atia el pitjor de la política: la seva futbolització. La política es converteix en un MadridBarça perpetu, en una nit electoral interminable mentre apressen els problemes reals sense resoldre. Hola, hi ha algú governant? D’un temps ençà tot es fa per a la premsa. Les intervencions no estan pensades per deixar anar arguments i convèncer, sinó per treure el titular. Es tracta que el ciutadà es faci idees partint de frases curtes, que no estan analitzades, que no aprofundeixi, i que això el porti a raonaments curts. Com en el futbol: jo soc del meu equip, m’importa un rave el que facis, bé o malament. Plores si baixa a Segona, i aquell dia te’n vas a dormir i et dius “no torno a veure cap més partit, no tinc cap necessitat d’anar-me al llit trist”. I l’endemà et lleves i penses que, bé, potser a Segona no s’hi viu tan malament...

Una cosa semblant ha passat amb la política. La fe cega a la raó, i vivim amb les xarxes socials, la seva màxima expressió. Votants convertits en hooligans. Sembla que no pugui tenir bon rotllo amb algú que no pensi com jo o que no voti el mateix. Hi ha qui pensa així, i em pregunto què carai hi té a veure. En aquest país han aconseguit –i això és un reconeixement al poder i no només al poder polític– que reïxi la idea de les dues Espanyes, on una no vol veure l’altra. I no n’hi ha una, sinó dues, tres, quatre. El més trist, senyor Fernando, és que molts ciutadans l’han comprada i acceptada. Tristor, molta.