La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alvarado i l’illa magnètica
Com es pot descriure La isla
■
(Reservoir Books), de Mayte Alvarado (Badajoz, 1978)? És una història intensa, immersiva i atmosfèrica en què els habitants del lloc viuen esperant l’onada que, un dia, ho arrasarà tot. Una noia, un boig (o potser no tan boig) i un gos, units per una cosa molt profunda. Hi ha mariners, un idil·li i sonen les campanes de l’església. Amb una gràfica propera a la il·lustració o a la pintura, Alvarado firma una història aplaudida per la crítica.
“Tenia uns esbossos –explica– de com seria l’illa, amb roques i onades, i alguna idea de l’argument; inicialment havien de sacrificar algú per sobreviure. Però parteixo de les imatges i després busco la història que hi té sentit, o sigui que va anar canviant. És, sobretot, una relació entre dos personatges que es troben al mateix lloc, no tant el geogràfic com un espai comú a l’interior de tots dos”. Alvarado veu “l’illa com un símbol, que planteja temes com l’aïllament o la pèrdua”.
L’autora ho dibuixa tot a mà: “Vaig començar a dibuixar per allunyar-me de l’ordinador. El llibre no té les coses típiques dels còmics, ni diàlegs amb núvols ni línia negra que ressegueix les figures; són taques de color, de pintura acrílica. El color no només té un valor estètic, sinó també narratiu: tothom entén què significa el vermell; t’estalvies d’explicar moltes coses”.
Treballa amb personatges arquetípics, de gran força simbòlica –“Els veig com recipients on diposites alguna cosa”–, en un marc que “s’escapa de la realitat, a través del to, com de somieig; això explica el vincle amb les llegendes i la narració oral”.
“Vaig començar tard a dibuixar; vaig fer el primer còmic als 37 anys. Jo era editora de vídeo; hi ha molt d’això al meu llibre, ordeno imatges, és un muntatge”. De fet, La isla té poques paraules. “Què diu! En altres llibres meus no n’hi ha ni una”.