La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Hem ensenyat la poteta del que podem ser”
Xavi confirma que faran el passadís al Betis, campió de la Copa
guit ser més constants, estaríem lluitant més amunt.
Què ha fallat?
El que us deia: ens ha faltat equilibri mental, que cadascú busqués el punt d’equilibri necessari. Perquè si fas una feina brutal i arribes a dalt de tot, no pots tornar a baixar. Un equip que oscil·la molt és un equip que s’ho passarà malament. Cal ser regular des del partit 1 fins al 38 per aspirar als títols.
Quan va tornar al Camp Nou, s’esperava una temporada així o pensava que hi hauria més alegries? agrada d’ell com a entrenador? Continua sent qui era, però en un càrrec diferent. Ara fa el mateix que abans...
Vaja, que és igual d’insistent parlant de futbol.
“Soc un ‘good crazy’, un bon boig, no pas un boig sense nord; soc un boig amb sentit”
La davallada de l’equip “Si fas una feina brutal no pots tornar a baixar; si oscil·les t’ho passaràs malament”
ponsabilitat i sabent que el futbol m’ha canviat la vida i la de la meva família. Som privilegiats, practiquem l’esport més vist del món. Aquest do cal agrair-lo cada dia. Fem el que estimem.
Quan deixarà de jugar?
Als 43, 44 o 45, si fa no fa. Miraré de batre el rècord de Gigi Buffon [riu].
La imatge d’Alves sempre ha estat la d’un crazy (boig). Però vostè es defineix com a responsable i respectuós.
Soc un good crazy, un bon boig, no pas un boig sense nord. Soc un boig amb sentit, que sap com vol anar, on vol anar i amb qui. Em vaig començar a posicionar com a crazy perquè sembla que ser normal avui dia és estar boig. Soc un boig conscient perquè vaig venir d’allà baix i sé que l’oportunitat no arriba perquè sí. Qui no tingui un punt de bogeria a la vida s’avorrirà molt. El punt de bogeria és el que dona sentit a la vida. Cal arriscar-se i fallar i tornar-ho a intentar.
Va triar jugar al Barça sis mesos pel mínim de diners. som capaços de mostrar aquests valors estaríem cometent un greu error”, va reflexionar Xavi, que va recordar que el 2008 “jo mateix vaig fer un passadís al Reial Madrid quan era jugador”.
Un Reial Madrid que també marca la temporada blaugrana. “És inevitable que ens afecti que siguin a la final de la Champions i que hagin guanyat la Lliga. Som antagonistes”, va assenyalar el de Terrassa, que també va voler recordar que el seu Barça va aconseguir golejar per 0-4 els blancs al Santiago Bernabeu. “Per desgràcia només eren tres punts, no és cap títol. Però hem ensenyat la poteta del que podem arribar a ser”, va reflexionar. Segons Xavi, la virtut del Barça respecte a les víctimes del Reial Madrid a Europa va ser que “la història diu que si al Madrid li perdones el 0-2 o el 0-3, té la capacitat i uns jugadors molt bons per aixecar-se. Nosaltres quan els vam poder
ferit o havia acabat masegat.
Alexandre, que només comptava amb la seva armadura i una espasa, decideix acabar ell sol la feina que l’havia portat fins a aquell merlet. Així doncs, mentre els seus homes proven d’acostar la llançadora a la torrassa, Alexandre sempre semblava que tenia pressa per ser en un altre lloc i es dirigeix cap als enemics. Ell solet, amb la seva camisa i el seu canesú. I llavors, succeeix el prodigi: els adversaris estaven al cas de què se’n deia, d’aquell tipus. Que era invencible, que no se’l podia matar ni ferir. I quan s’adonen que ell –1– s’enfronta a ells –12– pensen dues coses: és boig o, en efecte, aquell tipus és immortal. I de fet, ho era no perquè ho fos –va ser enverinat pocs anys després–, sinó perquè ell creia que ho era i això feia que els altres s’ho creguessin.
Un dels dotze, un arquer, va decidir no creure’s aquelles mentides, de manera que va tensar l’arc i va llançar amb punteria una de les fletxes, que es va clavar a l’objectiu. Alexandre va ser ferit. En una cama. Però no es va aturar. Es va treure la fletxa i va continuar caminant cap a ells. Això ja va ser massa. Aquell tipus era un déu. O es creia un déu, cosa que per al que allà s’estava di
Alexandre el Gran creia que era immortal i això feia que els altres també s’ho creguessin
lucidant, era el mateix. Així doncs, els dotze contrincants van girar cua i van fugir cridant que aquell tipus era un déu indestructible. Quan els soldats d’Alexandre el Gran van arribar fins a ell, la torrassa estava guanyada i Macedònia, a la final de la Champions.