La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Nen, et val la pena?” David Escudé, regidor d’Esports de Barcelona, ha fet de la marató un model de vida
pregunto.
–AC/DC: Thunderstruck, sempre. –Heavy metal?
–Per als primers trams escullo el més dur: més AC/DC, Després, per a l’intermedi, busco peces més lleugeres. Però al tancament torno a anar fort: Sepultura, Metallica, Iron Maiden...
Analitzo la seva llista i m’explota el cap. No em veig escoltant aquesta música mentre corro una marató. De fet, ja no em veig corrent una marató.
Ja em va passar aquella febre.
(...)
–I quin objectiu s’ha marcat? –Busco les 3h30m. La meva millor marca està en 3h40m. Crec que l’objectiu està al meu abast, però no subratlli gaire aquesta dada, no em posi pressió.
(Em sap greu, senyor Escudé, l’he desobeït.)
Vam estar parlant de tot això a mitjans d’aquesta setmana, mentre trotàvem per Montjuïc, a un pas del seu despatx a l’Institut Barcelona Esports.
Aquests episodis abunden a la seva vida: David Escudé surt a trotar al migdia. De vegades, puja al castell de Montjuïc. D’altres, se’n va Diagonal amunt i avall, arrencant des de la plaça de les Glòries, i corre pels seus barris, els escenaris que tant adora i reivindica, el Clot i Sant Martí.
–Vostè em diu que corre al migdia. No dina? –pregunto.
–Nous i figues seques.
–Deu arrasar la nevera de nit... –L’arraso.
–Com ho porta la seva família?
–Al novembre vaig córrer la marató de València i, sis mesos més tard, soc a la de Barcelona. La Mireia, la meva dona, em diu: “Ja n’hi ha prou, no?”.
Barcelona 47 anys Atletisme Regidor de Barcelona Esports
Demà participa en la seva cinquena marató
–I vostè?
–Jo li dic: “No tornaré a córrer dues maratons en sis mesos, però continuaré corrent maratons...”.
–I la seva filla?
–De vegades, la Nora, que ja té sis anys, ve a córrer amb mi. No ho sé, potser aconsegueixo amb ella el que el meu pare va fer amb mi.
–Què va fer el seu pare?
–El meu pare, en Jordi (73), corria de jove i encara continua. Junts hem fet alguns 10 km. Encara els fem. Jo devia tenir deu anys i ell em feia sortir a córrer. Em va ensenyar com es feia. Em deia que anés per sensacions. Em deia: “No miris el rellotge o no podràs córrer de vell”.
–I tenia raó...
“Busco les 3h30m; crec que l’objectiu està al meu abast, però no subratlli aquesta dada, no em posi pressió”
–Em va portar a córrer a la secció del Barça. Als vuitanta hi havia una bonica pista d’atletisme, de terra, de 250 m, darrere del Miniestadi. Vaig provar de tot: llargada, tanques, els 2.000 m. Jo era petitó i quan saltava alçada amb prou feines m’elevava fins al matalàs. Ho vaig deixar i em vaig passar al futbol, fins que, ja més gran, llicenciat en Dret, vaig tornar a córrer. Ara, amb els meus companys de Barcelona Esports, no tinc cap més opció: aquesta marató la correrem quatre dels cinquanta professionals de l’entitat...
–I la seva mare?
–La Leonor, la meva mare, encara em diu: “Nen, et val la pena?”. I faig que sí. S’ho val!