La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ucraïna des de Washington
El president Biden no és clar, i de vegades és confús, sobre com podria acabar la guerra a Ucraïna, però algunes altres veus a Washington parlen i suggereixen amb més claredat. Algunes van parlar el cap de setmana passat al Festival Weekend del Financial Times (FT), que es va celebrar per primera vegada fora d’Anglaterra, al Kennedy Center for the Performing Arts de Washington.
La primera intervenció, sorprenentment constructiva, va ser la de William J. Burns, actual director de la CIA. Fa tot just un any, Burns va sortir del seu retir després d’una llarga carrera com a diplomàtic, i com a tal, en la seva presentació, en la conversa amb un periodista de l’FT i en el diàleg amb el públic, va mostrar una visió més àmplia que la dels espies habituals. Quan era ambaixador al Moscou de Boris Ieltsin a mitjans dels anys noranta, Burns ja considerava que l’expansió de l’OTAN fins a les fronteres de Rússia era “prematura en el millor dels casos, i innecessàriament provocadora en el pitjor”. Més concretament, impulsar l’ingrés a l’OTAN d’Ucraïna i Geòrgia va ser “un greu error estratègic que va causar un dany indeleble”, una opinió que en aquell moment compartien els governs de França i Alemanya. En una trobada oficial, Putin li havia dit que l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN “seria un acte hostil cap a Rússia”.
Burns va subratllar, per descomptat, que no hi ha “absolutament cap justificació per a la invasió d’Ucraïna”. Tot i això, va reprendre aquella mena d’explicacions estratègiques mentre va descartar les elaboracions ideològiques que es fan servir tant per intentar justificar com per condemnar l’atac. En resum: Rússia ha “respost” després que Ucraïna s’allunyés de la influència russa cap a Occident. Segons la seva opinió, tot i això, Putin va calcular malament pel que fa al poder de l’exèrcit rus (que va ser enviat a una “operació especial” no planificada pels seus generals), sobre la resistència ucraïnesa, i amb la suposició que Occident estaria distret amb les eleccions a Alemanya i França.
Burns va intentar explicar les recents candidatures de Suècia i Finlàndia a l’OTAN com un element dissuasiu d’altres possibles atacs de Putin en el futur.
Però el director de la CIA no va pronunciar una sola paraula que pogués interpretar-se com un suport a l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN.
Encara més interessant va ser la participació de Henry Kissinger sobre “el nou desordre mundial”. L’antic secretari d’Estat, que aquest mes fa 99 anys, va anunciar un nou llibre de publicació immediata i durant gairebé una hora es va mostrar centrat, clar i perspicaç, també en el diàleg amb el públic.
Kissinger va començar recorrent a la seva formació acadèmica i assenyalant que la principal prioritat de la política exterior de Rússia, que és el país més extens del món, ha estat sempre en la història protegir el seu enorme territori de les invasions. Des d’aquesta perspectiva, després de la guerra freda, els dirigents del país es van sentir “ofesos” per l’absorció d’Europa de l’Est per l’OTAN.
Ara, va assenyalar, la discussió pública sobre Ucraïna gira entorn de la confrontació, però, reflexionant sobre els fracassos anteriors dels diversos governs que va assessorar, va lamentar que, altre cop, ningú no sap cap a on anem. Kissinger ja es va oposar a la candidatura d’Ucraïna a l’OTAN quan el president George W. Bush i el vicepresident Dick Cheney la van llançar el 2008. Sis anys després, amb motiu de l’ocupació russa de Crimea, va advertir que Ucraïna no s’havia d’unir ni a l’Est ni a l’Oest, sinó que havia de funcionar com “un pont” entre tots dos. Va predir que, altrament, “la deriva cap a la confrontació s’acceleraria”.
El més vistós va ser la seva advertència sobre l’ús d’armes nuclears. “Jo no faria de l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN una qüestió clau”, va assenyalar Kissinger al Kennedy Center. Seria “imprudent adoptar una posició de confrontació”, principalment per l’horrible perill d’una guerra nuclear. El seu plantejament contrasta certament amb el dels anys setanta, que se li va recordar, quan es feia servir l’esbojarrada teoria del “dòmino” per atacar un país rere un altre. Bush i Cheney encara continuaven utilitzant aquest enfocament a començaments d’aquest segle per justificar les “guerres preventives”.
Em va fer l’efecte que, amb l’edat, algunes persones intel·ligents com Kissinger poden sentir que no val la pena intentar enganyar-se altre cop, i malgrat la seva fragilitat física (o potser per això), el seu cervell més madur es mou en la direcció d’un pensament més honest i clar.
El seu principal argument va ser que en el passat, tot i que la confrontació es dirigia a “preservar l’equilibri de poder” entre els Estats Units i la Unió Soviètica, ell promovia alhora acords per a la reducció i el control de les armes nuclears. Avui dia, la tecnologia moderna provocaria una destrucció molt pitjor, per això va reclamar una “nova era” en què els governs haurien d’estar més preocupats per les conseqüències de les armes nuclears i afavorir la diplomàcia per damunt de tot. Kissinger va recordar que, en el passat, països nuclears com la Unió Soviètica i els Estats Units van acceptar derrotes militars de països no nuclears, com al Vietnam i (tots dos) a l’Afganistan.
Encara més ara, “hem de desescalar cap a les armes convencionals i aprendre a viure amb relacions hostils”. Henry Kissinger s’ha reunit amb Vladímir Putin més de vint vegades i va afirmar que encara “hi ha espai per a la negociació amb ell”. ●
Seria “imprudent adoptar una posició de confrontació” amb Rússia, diu Kissinger