Un concert a la Lluna

Fa anys em van parlar d’algú que havia tingut un horrible malson. Va somiar que estava despert mentre tots els altres dormien; després va somiar que s’adormia mentre tots els altres es despertaven. Però el pitjor no seria això, sinó el que vindria després. Ja en estat de vigília, no podia deixar de preguntarse què havia mirat de dir-se a si mateix mentre tot allò passava. De vegades, els somnis són com un eixam d’abelles que has d’espantar del cervell. D’altres, una porta que s’obre i et mostra el paradís. Una nit, Jorge Pardo en va tenir un d’aquests. Com tantes vegades havia viscut al món real, el músic tornava a sortir de gira amb el Sextet de Paco de Lucía. Va pujar a l’avió i al seient del costat l’estava esperant el guitarrista d’Algesires. Però hi havia una cosa estranya en aquella aeronau, tan diferent a les que havia conegut abans, que l’inquietava en secret. Que estrany!

“Paco, on tocarem?”

“Ah, però no t’ho han dit? A la Lluna”.

Jorge Pardo, 65 anys, llarga trena blanca i ulls riallosos, ho explica a l’inici de Trance. Una pel·lícula documental d’Emilio Belmonte que durant dos anys segueix per mig món l’immens flautista i saxofonista de jazz que va trobar en el flamenc una zona de màgia i possibilitat. Un espai efervescent on es poden imaginar altres maneres de ser. Les idees i les persones són sempre benvingudes en el so d’un músic que un dia va somiar que li compraven un bitllet a la Lluna i va tornar amb una revolució estètica. A la pel·lícula, en alguns moments d’una bellesa vertiginosa, hi ha rialles, gresca i companyonia als camerinos i als bars, aplaudiments i veritat a l’escenari, col·laboracions entre estranys que es casen joiosos (Ambi Subramaniam, Chick Corea, Diego Carrasco, Tomás de Perrate, Diego del Morao, Ana Morales, Carles Benavent, Tino di Geraldo...), balls espontanis al carrer

Jorge Pardo va trobar en el flamenc una zona de màgia i possibilitat; un documental el segueix per mig món

amb els nens del barri sevillà de les Tres Mil Viviendas, moments de solitud i tedi als hotels, retrets d’un fill a qui encara li passen factura les seves absències i la sensació de derrota d’una nòvia cansada que la deixi plantada cada cap de setmana sense més explicació. “Et demanaria una mica de complicitat, perquè si no, no tinguis una relació. Ja et val, paio. No pot ser...”, se sent en el missatge que li deixa a la bústia de veu. Ja ho va dir Robert Filliou, “l’art és el que fa la vida més interessant que l’art”, tot i que de vegades les veritats quotidianes, com les notes musicals, són necessàriament relliscoses. Però per damunt de tot hi ha l’encoratjadora determinació d’un home que va decidir sortir del camí marcat per “poder continuar llogant la meva llibertat i donar el millor de mi mateix”. No és poc. Seus són alguns dels més bonics retalls que ha donat la música espanyola dels últims quaranta anys. No puc més que aplaudir. I desitjar que continuï tocant a la Lluna.