El Festival Pau Casals es reivindica com a estratègic davant la Generalitat

José María Sanz, Loquillo, torna a primera línia discogràfica amb el seu àlbum d’estudi Diario de una tregua (Warner), obra composta en complicitat amb els músics Igor Paskual i Sabino Méndez i el poeta Gabriel Sopeña. I ja ha començat a presentar-lo amb la gira El Rey, que aterrarà al Festival Jardins de Pedralbes el 15 de juliol.

El seu àlbum anterior, El último clásico, va sortir a finals del 2019. Tot just va poder girar-lo, oi?

Quan faltaven 15 dies per començar la gira hi va haver el confinament. I el caos econòmic va ser tremend perquè teníem els llocs ja pagats, per exemple, i el disc en plena pujada es para. Hi ha uns mesos de descomposició absoluta de tot i prenc la decisió que d’alguna manera cal sortir, per defensar l’ofici, els treballadors i, bàsicament, per un acte de fe. El WiZink Center ens proposa a mi i a d’altres de fer un concert per obrir el protocol covid, amb 2.000 persones on en caben 18.000. Al final els únics que acceptem som nosaltres. El 2020 vam tocar a les ciutats que ens van deixar per a 100 o 200 persones, amb promotors que ho arriscaven tot per mantenir la flama, davant la desídia absoluta de presidents autonòmics, etcètera, i incloent-hi el ministre. I ho puc dir perquè això ho vaig viure, i ho dic amb orgull.

En acabar aquesta gira, què es va plantejar?

Passa que teníem el nostre àlbum El último clásico pendent perquè no l’havíem pogut girar. I una mica abans de començar aquella gira em detecten, crec que a causa de tot el que va passar, un bony al coll, perquè no em podia tancar les camises al coll, i em recomanen que m’operi. Jo m’hi nego, perquè aquell bony era just a les cordes vocals i operar-me m’hauria pogut fotre. Vaig trucar a Sabino Méndez i a Igor Paskual, els vaig explicar la història i els vaig dir que per a mi el millor era gravar un nou disc els pròxims mesos.

Cap detonant?

Un dia estava donant una ullada a Joyas literarias juveniles, la col·lecció de Bruguera amb què vam créixer tots i que tant ens va ensenyar; veig Història de dues ciutats de Dickens, i decideixo rellegir-la en llibre i em dic que allò de què parla Dickens és avui mateix. Vaig trucar a Sopeña i li vaig dir que havia de musicar-lo. I aquest va ser l’últim tema que es va gravar, ja el 21.

Hi ha un eix temàtic?

N’hi ha. Un diari sempre és una venjança contra un mateix, i jo la vaig tenir. A la portada d’El último clásico hi ha una foto meva que anava acompanyada d’una flama que cremava la foto. Si t’agrada Eduardo Cirlot com a mi, entendràs que això és un simbolisme que denota el final d’un personatge i d’un segle, i jo vaig prendre això com a referència, pensant que allò, la pandèmia, era el final del segle XX.

El final d’un cicle?

Ja m’ho estava dient la portada, sense saber-ho. I, insisteixo, és el final d’aquell personatge, en el sentit que El último clásico era un àlbum fet després de la gran gira del 40è aniversari, i el típic disc d’algú, per dir-ho així, per sobre del bé i del mal, d’un artista que decideix gravar temes d’autors diferents. Aquell àlbum estava molt bé, però allà vaig veure que el que necessitava el personatge, Loquillo, era que el capgirés: reunir els dos personatges que he interpretat tota la meva vida, el del rock and roll, excessiu, i, d’altra banda, el personatge de la meva trajectòria de poesia contemporània. I el que havia de fer ara en aquest disc era trobar-los.

Vol dir que el Loquillo que tots coneixem ja és història?

Sí, esclar. Quan un arriba a un èxit absolut, a què jo he arribat diverses vegades, em vaig adonar que era al mateix punt on hi havia ¡A por ellos...! [àlbum que va sortir el 1989 amb Los Trogloditas]. El que passa és que jo m’havia avançat, ja havia vist el que em passaria, ja m’imaginava per on aniria la meva carrera, i vaig dir “fins aquí, torno a començar”.

I què va passar amb el bony al coll?

En el transcurs de l’enregistrament d’aquest Diario de una tregua va desaparèixer; el poder curatiu del rock’n’roll. No és conya. Si em diuen: “Vostè és creient?”, jo responc: “Soc simpatitzant cristià”. ●

La popularitat de la figura de Pau Casals amaga a Catalunya la falta de suport estratègic al festival que porta el seu nom. Així ho va indicar ahir el director de la fundació, Jordi Pardo, per a qui “els ajuts de les institucions haurien d’estar a l’altura de les potencialitats del Pau Casals, un certamen amb més de 40 anys de trajectòria que té lloc al Vendrell, a 45 minuts de l’aeroport i que rep 50 milions de visitants l’any”.

L’Ajuntament del Vendrell i l’Auditori Pau Casals organitzen aquesta 41a edició amb la Fundació i Amics de l’Orgue del Vendrell. Vuit concerts de cambra –entre el 9 i el 22 de juliol– que se centraran en el vincle del violoncel·lista amb la seva terra natal, però amb dues projeccions sobre el vincle del mestre amb Puerto Rico. A la mateixa plaça que va dirigir la seva orquestra entre gent del poble, el 1927, se celebrarà un concert amb Alexander Janiczek, Lily Francis, Jonathan Brown i Erica Wise, el dia 19.

El violoncel·lista muniquès Daniel Müller-Schott serà el cap de cartell juntament amb els francesos Ivan Karizna i Edgar Moreau. Aquest últim en format trio, amb Louis Lortie al piano i Paul Meyer al clarinet. El concert inaugural el protagonitzen el pianista Gabriele Carcano –deixeble de Leon Fleisher i Richard Goode– Liza Ferschtman (violinista) i Ivan Karizna. El Quartet Casals continua celebrant els 25 anys tocant aquí amb el pianista Alexander Lonquich. I l’església parroquial acollirà un concert d’orgue de Lorenzo Ghielmi dedicat a Bach.

En els 140.000 euros de pressupost no hi ha aportació del Govern. Les entrades surten a la venda el 25 de maig. ●

El poder del r&r Durant la gira del 2020 li va sortir un bony al coll; no es va operar i ara ha desaparegut