La Vanguardia (Català-1ª edició)
La millor ‘mandanga’ de fa 25 anys
“Envellim bastant pitjor les persones que els llibres”, diu Sergi Pàmies arran de la reedició, 25 anys després, de La gran novel·la sobre Barcelona (Quaderns Crema), ara amb pròleg de Jordi Puntí i epíleg de l’autor. Llavors, el llibre va causar cert rebombori, entre d’altres perquè contra el que afirmava el títol... és un recull de contes.
Pàmies posa l’obra en context quan recorda que cap als anys vuitanta i noranta hi va haver “un momentculturalambunaprosperitat creativa que ho tolerava tot”, una època en què “fer coses trencadores estava en l’aire del temps”. Llavors, el que feia Quaderns Crema era “proporcionar-te la millor mandanga”, amb un catàleg amb tanta diversitat com “Monzó, Mikimoto, Zweig, D’Ors, els clàssics grecs, Parcerisas o Stevenson; una identitat editorial basada en “no tenir una identitat controlable”.
La seva editora, Sandra Ollo, explica que cal donar a conèixer aquests clàssics a les noves generacions, i que com a lectora, aquest llibre mostrava “un punt d’inflexió ielcomençament d’una trajectòria ascendent imparable”, amb molts dels elements del Pàmies que ha vingut després, un fet que l’escriptor reconeix, i apunta que “fins aleshores escrivia per plaer, i aquí comença a treure el cap la necessitat de l’emoció”. I, de fet, fa 25 anys ja deia a Rosa M. Piñol, parlant sobre el llibre, que li interessava que els contes “siguin commovedors, més que entretinguts”.
Alhora, també està convençut que “alguns d’aquests contes ara serien articles, perquè les motivacions de distància curta les puc vehicular amb el periodisme”, i que l’escriptura de contes és més íntima i té un punt fronterer amb la crònica, fins a l’extrem que un dels contes que ha escrit recentment relata el viatge que als anys noranta va fer al Quebec amb Manuel Vázquez Montalbán.
Pàmies, que quan va sortir La gran novel·la sobre Barcelona tenia 37 anys, ara en té 62, i continua escrivint, ara en una època en què “els fills s’han convertit en dealers, proveïdors d’estímuls nous”. Però esclar, “el pas del temps és una cosa que abans no tenia”. ●