La Vanguardia (Català-1ª edició)
Trump també sap perdre Ronnie O’Sullivan es consagra com el millor a la història de l’snooker
ferència, la seva ossa polar. Mentre es va estar entre reixes, parlava amb ell cada quatre o cinc dies i marcava al calendari els anys que faltaven per sortir, com els reclutes els dies que els quedaven per llicenciar-se. Va tenir sentiment de culpa, com si d’alguna manera la desgràcia del seu pare fos responsabilitat seva, i durant una època va caure en l’alcohol i les drogues. Als 35 anys, ple d’ansietat, es va estar a punt de retirar, però va aparèixer en la seva vida i en la seva carrera un psicòleg que el va ajudar enormement, fent-lo acceptar-se com és, i reconeixent que la perfecció no sempre és possible.
O’Sullivan és ple de talent, brillant, explosiu, amb una personalitat molt forta que no agrada a tots els seus rivals. Se les ha hagut amb els àrbitres, encara que no fins al punt de trencar raquetes com Zverev, o de tirar algú a terra com va fer Paolo di Canio. Sempre diu el que pensa, tant si els premis d’un torneig li semblen ridículs com si un escenari el troba rònec. Per al paper d’ambaixador de l’snooker no és ideal, però la seva simple aparició crea una descàrrega elèctrica. Un equip de Netflix l’ha seguit al llarg dels últims mesos per fer un documental que s’emetrà pròximament. Amb el final feliç perfecte, el seu setè títol mundial.
Als anys vuitanta 20 milions de britànics veien l’snooker per televisió com avui segueixen una final de Wimbledon o de l’FA Cup. Però l’esport (es diu que és un criquet a porta tancada, sense el factor meteorològic) té problemes per adaptarse al segle XXI. Hi ha qui suggereix un canvi de format dels tornejos per atreure
El seu pare tenia un ‘sex shop’ i es va estar 16 anys a la presó per haver assassinat el xofer d’uns mafiosos
una audiència jove, fer més informal la indumentària dels jugadors (que sembla que vagin a Ascot), que els campionats no sempre es juguin al Crucible de Sheffield.
Després de ser derrotat per O’Sullivan, Judd Trump el va felicitar, el va abraçar i es va rendir al seu geni. L’altre Trump, després de perdre, va animar els seus seguidors a assaltar el Capitoli. Però una cosa és la política i una altra, l’snooker. ●