La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les vulnerables de la guerra
Són dones, són grans i estan soles, però no se’n volen anar de casa
La Irina ha afegit una rutina més a la seva vida. Comença el dia carregant aigua. Cada matí surt de casa, camina uns quants carrers i fa cua per omplir dos bidons de plàstic. Des de fa cinc setmanes les canonades que proveïen Mikolaiv van quedar fora de servei; un bombardeig a prop de Kherson les va destruir. Una dificultat més a afegir a la llarga llista que comporta la guerra.
“De tot, això és el menys dur”, assegura la Irina, que ha esperat més de 45 minuts que li arribi el torn per carregar l’aigua. Gairebé totes les persones de la cua són grans –pensionistes com ella–, que han decidit que el cost de fugir és més gran que el de quedarse, malgrat la guerra. Un plantejament habitual a la majoria de poblacions on els combats s’han anat acostant.
La gent gran és la que predomina en la llista de les persones que resisteixen els atacs i que pateixen més les conseqüències de la guerra, com ara el desproveïment de medecines, els talls elèctrics o haver de viure en soterranis glaçats perquè les cases són a la línia del front o han quedat semidestruïdes. “El problema més gran que tenim és la nostra seguretat. Tenim explosions, atacs amb míssils i és molt perillós”, diu.
La Irina, 67 anys, que va treballar com a professora d’anglès fins a la jubilació, aprofita les sortides matinals per prendre el sol, ara que el fred ha afluixat. Molt a prop de casa seva va caure una bomba d’expansió a començaments d’abril. Les marques de l’explosió estan gravades a l’asfalt. Es reconeixen perquè deixen petits cercles que envolten un nucli; com l’ona expansiva que es forma quan un roc és llançat a l’aigua. “Va caure a la nit; era a casa i vaig sentir que les parets es movien”, va explicant mentre desfà el camí cap a l’apartament.
Per moments se li entelen els ulls, diu que ha decidit quedar-se perquè aquí hi ha l’apartament que va comprar amb els seus estalvis i que la seva pensió no li arriba per viure com a refugiada. I és vídua. No té ningú fora d’Ucraïna. Li queda la filla, que tampoc no vol anar-se’n, el marit és soldat i ella n’espera el retorn.
“Vaig viure sota la Unió Soviètica i molts aquí enyorem algunes coses que passaven aleshores”, diu. Mikolaiv era un lloc estratègic llavors. La ciutat estava tancada als forasters i era un centre estratègic de la indústria militar. La seva sortida al mar Negre la converteix en un lloc estratègic fins i tot avui quan les tropes russes l’ataquen amb insistència. Conquerir-la és essencial per prendre Odessa i la resta de ports del Mar Negre.
La Irina recorda que en aquell temps la gent era més solidària i tenia més bon cor. A la Ucraïna actual hi ha llibertat d’expressió –ho celebra–, però també més individualisme. “Tothom està desesperat per tenir més”, diu. Cada vespre es tanca a casa i no torna a sortir. Encreua els dits perquè a la nit els atacs no arribin.
“Si fa un any i mig em diuen que aquesta situació es donaria al meu país, no ho hauria cregut... Va ser tan inesperat, tan horrible”.
La Irina, la Luba i la Valentina s’amaguen en soterranis i sobreviuen amb l’ajuda humanitària
Van viure la seva joventut en el que va ser la Unió Soviètica; no entenen la guerra i no tenen on anar
A l’altre extrem del país, a Lissitxansk, al Donbass, la Luba fa vuitanta dies que viu al soterrani d’un centre cultural. Té 83 anys i passa gairebé tot el temps resant al costat d’una espelma que il·lumina l’estampa de la Mare de Déu.
Aquí tampoc no hi ha aigua, però la situació és encara pitjor que la que viuen a Mikolaiv. Tampoc no hi ha electricitat, els aliments curtegen i no tenen connexió amb el món. Només saben que la guerra continua perquè segueixen les explosions; la vida avui gira al voltant dels rumors que circulen a la zona. Que els russos no són
tan dolents, que els russos són a la vora, que pagaran les pensions... Viuen sobretot del que els porten els treballadors humanitaris, però cada vegada és menys. La batalla per la província de Luhansk se centra als voltants de la carretera que comunica aquesta població amb la resta del país, però l’accés cada vegada és més perillós.
“Els russos ataquen les vies d’accés i així eviten que les poblacions quedin soles; saben que si hi ha població, nosaltres no atacarem dins de la ciutat”, explicava un dels oficials que es mouen per aquest front. A la zona falta gasolina, és molt difícil moure’s per la regió. La meitat de les estacions de servei, pel cap baix, han deixat de treballar. I les que operen tenen limitada la venda de combustible, en el cas que en tinguin reserves. L’únic que s’aconsegueix amb relativa constància és el butà, però les cues duren hores.
Orikhib és una de les últimes poblacions sota el control dels ucraïnesos al sud de la província de Zaporíjia. Els russos, a pocs quilòmetres al sud, l’ataquen constantment. De les 14.000 persones que l’habitaven abans de la guerra, només una tercera part s’ha quedat.Velles i dones. Moltes viuen en un complex residencial atacat a començaments de maig; una desena d’apartaments van quedar afectats i els finestrals es van fer a miques. Els bombardejos se senten constantment. “Estan provant d’envair-nos. Els nostres nois no els deixaran entrar. O sigui, que bombardegen la ciutat amb coets”, explica la Natasha, que té al seu càrrec el supermercat.
Les parets de la casa de la Valentina tenen esquerdes per les explosions diàries. Viu sola. Aquest matí li duen pa, arròs i unes quantes llaunes. Va néixer el 1941, una setmana abans del començament de la Segona Guerra Mundial. La mare la va abandonar al cap de pocs dies, l’àvia la va recollir, la volia regalar i va acabar en un internat. Va poder construir una vida amb en Sasha, el seu marit. Però ja van morir tots. També els seus dos fills i el seu net. Només li queda la seva pensió i el petit pis on viu. “Em pregunten, Valentina, te’n vas? I jo els dic que no, que on aniré”. ●