La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La guerra amb l’OTAN és una de les tres que Putin fa a Ucraïna”
Professor emèrit de Sociologia de la Religió i Teologia a la Universitat de Georgetown
Ucraïna és l’escenari de tres guerres: la que entaula el Patriarcat de Moscou contra l’Església ortodoxa autocefàlica d’Ucraïna, i les de la Rússia de Putin contra l’ex república soviètica i contra l’OTAN i Occident. Ho explica en aquesta entrevista telefònica José V. Casanova (Valdealgorfa, Terol, 1951), professor emèrit de Sociologia de la Religió i Teologia a la Universitat de Georgetown (Estats Units) i un dels màxims especialistes mundials sobre el món ortodox.
Hi ha una dimensió religiosa, en la guerra d’Ucraïna?
Sí. D’una banda és una guerra contra Ucraïna perquè el patriarcat de Moscou diu que és territori canònic seu, que és part de la santa Rússia o el Ruski Mir i que cal incorporar-la a Rússia, que també està en guerra amb Ucraïna pel mateix motiu. D’altra banda, és una guerra entre Rússia i l’OTAN, el món d’Occident. La idea que Rússia està defensant els valors tradicionals del cristianisme davant una Europa i un món occidental decadent que els ha abandonat a favor del liberalisme, del secularisme, dels drets feministes, dels homosexuals...
Rússia s’erigeix en el baluard de la confessió cristiana a Europa?
Però confessió cristiana en un model tradicional. Volien una aliança amb l’Església Catòlica, i d’aquí ve la importància del diàleg amb el Vaticà, i amb els protestants evangèlics fonamentalistes americans. A aquest nivell sí que han treballat molt en el que s’anomena les guerres culturals globals, sobretot sobre els drets de la família “tradicional cristiana”. Hi ha una aliança entre l’Església russa ortodoxa, evangèlics americans i grups de catòlics també conservadors, grups que estan en contra del papa Francesc i que s’han unit.
Disposen del suport dels partits populistes i d’extrema dreta i d’alguns governs, com ara el d’Hongria, o al seu dia el de Trump...
Sí, és una part del procés. Però esclar, una vegada aquesta guerra cultural es converteix en una veritable guerra cruenta hi ha baixes, com és el cas de Polònia, que més o menys estava en aquell camp, i ara s’ha passat a l’altra banda. La guerra ho ha complicat tot, perquè ara és molt difícil per a qualsevol d’aquests agents fer una aliança amb Putin. Però aquesta era la idea. Els partits populistes antieuropeus, i sobretot antiimmigrants, units a antifeministes... Vox quadra perfectament en aquesta mena d’aliança.
Vox seria l’aliat del patriarcat rus i de Putin en aquesta guerra cultural?
En la guerra cultural sí. En la guerra de veritat és molt difícil per a aquests partits donar suport a la guerra. Tampoc no és una unió perfecta entre Putin i la guerra. Són dos vessants d’aquest conflicte. El Ruski Mir Putin ja l’utilitzava com a concepte abans de l’aliança amb l’Església ortodoxa, però originalment només tenia la idea de defensar els russòfons a l’antiga Unió Soviètica: Estònia, Ucraïna, etcètera.
Quan segella Putin l’aliança definitiva amb el Patriarcat de Moscou?
La unió entre l’Església russa i el règim es fa més forta a partir de la segona presidència. Però l’aliança definitiva se segella dos anys després, el 2012.
Casanova recorda que aquell any Pussy Riot, el grup feminista de punk rock, irromp a la catedral del Crist Salvador de Moscou per demanar a la mare de Déu que deslliurés el món de Putin. Un acte que serveix d’espoleta de l’aliança. Maria Aliókhina, líder del grup, que estava vigilada i en arrest domiciliari, va fugir de Moscou fa uns dies disfressada de repartidora de menjar.
És a partir d’aquell moment quan Putin arriba a l’aliança definitiva amb el Patriarcat. Abans Putin parlava d’Euràsia com a projecte i no esmentava l’Església. Però és molt significatiu que ho comença a fer després de la invasió de Crimea, el 2014.
Quin paper creu que pot assumir l’Església catòlica, el papa Francesc? L’Església catòlica només pot tenir un paper important si accepta les esglésies ucraïneses com a interlocutors fonamentals. El problema amb el Papa no és que hagi volgut parlar amb Moscou. El problema és que no hagi volgut parlar amb l’Església ortodoxa ucraïnesa. Ha acceptat el xantatge de Moscou que si parlen amb l’Església ortodoxa ucraïnesa és el final del diàleg amb Moscou.
L’ecumenisme...
Per a l’Església ortodoxa russa l’ecumenisme sempre ha estat reduït al que el jesuïta Antonio Spadaro va anomenar “l’ecumenisme de l’odi”, que té poc a veure amb l’ecumenisme religiós i molt més amb discrepàncies morals, sobretot en qüestions de gènere. L’Església russa no ha entrat mai en un autèntic ecumenisme religiós, perquè ells no accepten la idea d’un pluralisme religiós. Busquen una aliança estratègica amb grups conservadors religiosos per enfrontar-se al secularisme, el laïcisme, el feminisme, la UE i la decadència d’Occident.
Una guerra cultural d’ordre moral.
La qüestió religiosa avui dia és fonamentalment una qüestió moral. A Ucraïna no. Les seves esglésies cristianes i
Objectiu del Kremlin “Rússia vol ser un imperi dins Europa per destruir la Unió Europea, i sense Ucraïna no és un imperi”
Paper de l’Església catòlica “El papa Francesc ha acceptat el xantatge de Moscou i no parla amb l’Església ortodoxa ucraïnesa”
Guerra cultural “L’Església russa busca una aliança contra la UE, el secularisme, el feminisme i la decadència d’Occident”
les comunitats jueves i musulmanes no sembla que estiguin obsessionades, a diferència de l’Església ortodoxa de Moscou, amb conflictes d’índole moral sobre qüestions de gènere i de drets dels homosexuals. De fet, a Occident i a grans parts del món hem après a viure amb pluralisme religiós, però encara no sabem viure amb un veritable pluralisme ètic moral. I això és el que està en qüestió avui dia, en les guerres culturals globals.
Però el pluralisme moral...
Porta a la polarització d’una manera que el pluralisme religiós ja no porta. Estem en una polarització moral, fonamentalment en qüestions de gènere. Els canvis han estat molt dràstics i les societats hi estan responent. Per exemple a Holanda, on no et podies imaginar fàcilment que això arribaria a ser un punt de conflicte àlgid. Tot i això, a Holanda, un partit liberal que va emergir com un partit antiislamista en defensa dels drets dels homosexuals, es va convertir ràpidament en un partit antiimmigrant, xenòfob, antimusulmà, defensant la cultura (no la religió) cristiana com l’autentica cultura nativa europea.
Rússia, amb la guerra, es presenta com una potència.
El problema és que la Unió Soviètica es va transformar en la Federació Russa sense que hi hagués un moment de reflexió històrica sobre el seu passat. Quan Putin diu que la dissolució de l’URSS va ser la catàstrofe més gran de la història del segle XX, això porta cap a una recomposició de l’imperi, sense reflexió i sense memòria històrica crítica. El problema és que Rússia no és una nació, és un imperi. I Rússia sense Ucraïna no és un imperi. No vol ser una nació europea igual a les altres, vol ser un imperi dins d’Europa. Vol ser una potència europea per destruir la Unió Europea. ●