La Vanguardia (Català-1ª edició)
El mal humor de Sánchez
Sánchez té motius per estar irritat. Els aliats parlamentaris es distancien i els socis al Govern sembla que exerceixin d’oposició. A més a més, va fer un canvi d’Executiu per a un escenari de recuperació i el guió ha canviat.
IPedro Sánchez va dir pispes ( literalment, “mangantes”) als dirigents del PP. Quan Pablo Casado el va qualificar de colpista pels seus acords amb l’independentisme, el president va mostrar la cara més conciliadora per evidenciar, per contrast, l’afany destructiu de l’oposició. Ara que els populars han encimbellat Alberto Núñez Feijóo, que ara per ara exhibeix maneres exquisides, Sánchez reacciona amb virulència. Es diria que el president està enfadat. En té motius. I no tots atribuïbles als altres.
Malgrat que està en minoria, l’Executiu ha pogut aprovar dos pressupostos, superar una pandèmia, apujar el salari mínim o implantar l’ingrés mínim vital, ha tirat endavant una agenda legislativa abundant, amb fites com la reforma laboral o la llei del canvi climàtic. El president ha aconseguit una influència a Brussel·les que Espanya feia temps que no tenia, la qual cosa facilitarà rebaixar el preu del gas. Però la perenne sensació que camina al caire del precipici ho inunda tot. L’aliança parlamentària se’n ressent i els socis d’Unides Podem han agafat el gust a exercir d’oposició.
Sánchez està irritat amb ERC. No per l’espionatge, ja que comprèn la indignació de l’independentisme per aquest motiu, en especial de Pere Aragonès. Però no entén els vaivens constants dels republicans al Congrés, com ara en la reforma laboral o el decret de rebaixa del preu de la gasolina. Els republicans repetiran la tàctica de dutxa escocesa i serà difícil que donin suport a la reforma de la llei mordassa o a la de memòria històrica, i ja veurem a la d’habitatge. Sustentaran l’Executiu, però en limitaran la capacitat.
La Moncloa considera tancada la crisi de l’espionatge amb el cessament de la directora del CNI, i la seva intenció és acordar amb ERC els termes de la compareixença del president al Congrés per donar el tema per conclòs amb una reunió entre Sánchez i Aragonès. Però els republicans no deixaran que això es dilueixi. Hi ha més espiats potencials els telèfons dels quals s’estan revisant, i, malgrat que ERC assumeix que difícilment hi haurà més destitucions, sí que espera la desclassificació dels informes del CNI, per exemple. Per als republicans, tot això reforça la tesi que Espanya no és una democràcia plena i, per tant, reverteix en un caldo de cultiu propici a l’independentisme. Si a això s’hi afegeix que hi ha eleccions municipals d’aquí un any, crucials per a ERC i el seu objectiu de deixar enrere Junts, toca marcar distàncies sense trencar el diàleg.
L’espionatge ha evidenciat diferències entre la ministra de Defensa, Margarita Robles, la més ben valorada del Govern central a les enquestes, i el titular de Presidència, Félix Bolaños, mà dreta de Sánchez i el seu –gairebé únic– parallamps. Prescindir de Robles reforçaria la tesi del PP que Sánchez és un enemic de l’Estat. És per aquí per on Feijóo prova d’obrir una escletxa. La seva portaveu al Congrés, Cuca Gamarra, ja no parla d’un president a qui fan xantatge “separatistes i proetarres”, sinó “independentistes i Bildu”. Però deixa anar un missatge de fons més precís i letal presentant un Feijóo conciliador alhora que home d’Estat.
Les friccions amb (i a) UP afegeixen soroll. Les baralles caïnites en l’“espai o com diantre es digui”, com va qualificar Pablo Iglesias el projecte de Yolanda Díaz, accentuen la impressió de descomposició del bloc de l’esquerra.
L’espionatge permet a ERC acusar Sánchez de ser un mal demòcrata, i a Feijóo, d’enemic de l’Estat
A tot això cal sumar-hi la sensació d’haver errat en la remodelació del Gabinet. Sánchez va voler infondre frescor al Govern després del desgast de la pandèmia. Va incorporar-hi dones joves del món municipal amb l’expectativa de descobrir lideratges emergents per encarar el tram final d’una legislatura en què l’Executiu cavalcaria sobre l’onada de la recuperació econòmica. No ha fet eclosió cap perfil i l’escenari no és el previst. S’imposa la inflació i un horitzó de possibles protestes sindicals, a més d’escàndols com el del CNI. Per lluitar contra aquest panorama, el Govern espanyol no té prou figures bregades i amb credibilitat política. Potser per això el president exhibeix més mal humor al Congrés... O potser va tenir un mal dia.