La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez esgrimeix gestió per intentar escapar de la greu crisi de l’espionatge
L’Executiu assumeix que el cas Pegasus eclipsa la seva acció executiva i legislativa
la solució Díaz. Podem sospita.
El mal humor d’aquest últim xoc quedava palès en la roda de premsa després de l’executiva de Podem, que titllava la coalició andalusa de “primer pas del front ampli de Yolanda Díaz”. No era un assenyalament innocent, sinó l’assignació de culpa de l’ ensopegada andalusa. Díaz se'l treia de sobre tot seguit: “El meu procés començarà després de les eleccions”. I aquella nit, Iglesias expressava a la Ser la cruesa del seu enuig amb el que havia ocorregut a Andalusia i amb Díaz. Esmentava la bèstia, el paper del “partit d’Errejón", ressuscitant el fantasma del carmenisme i excitant les seves bases, que l’endemà llançaven contra la vicepresidenta el hashtag # JoSocdePodem, un test de força, una amenaça velada. I enmig d’aquest incendi de les bases, Ione Belarra, líder de Podem cridada a ser clau en la resolució de l’embolic, calla.
Veus crítiques demanen abandonar el llenguatge de “lleials i traïdors” i parlar de desacords polítics
Les bases obeeixen els tocs de corneta d’Iglesias, però a l’espai polític hi ha desconcert. Molts càrrecs, dins i fora del partit, diagnostiquen que Podem ha d’assumir –com ja van fer ICV i IU– que la seva marca està pansida, convertida en un espai de resistència sense capacitat de créixer i que ha d’acceptar diluir-se en el nou espai. Però, també, que Díaz no està facilitant aquesta solució a un grup dirigent marcat a foc pel càstig rebut, els deutes incobrables i els sacrificis personals. Un conflicte polític marcat per una sentimentalitat ferida.
Ments menys apassionades abjuren de la semàntica èpica de “lleials i traïdors” i advoquen per parlar de “desacords polítics” per treure sang i estómac a un procés en què, davant la multitud d’organitzacions territorials, IU i Podem són cridades a vertebrar juntes l’oferta estatal de Díaz i evitar que sigui una simple coordinadora de províncies polítiques.
El vaixell de Teseu té una derivada intrigant, ara que hi ha pressent el rumor sord de la possible ruptura: si considerem que el vaixell continua sent el mateix encara que totes les seves parts hagin estat substituïdes, què passaria si amb les peces retirades en construíssim un altre? Quin de tots dos seria el vaixell de Teseu? A aquesta inveterada paradoxa va donar una resposta elegant i lúcida Juan Diego Botto en la seva obra mestra lorquiana Una nit sense lluna: la identitat és la memòria dels altres, els altres amb la seva mirada assenyalen l’autenticitat del vaixell de Teseu. En cas de ser cert, provaria un dels axiomes polítics de l’analista electoral Jaime Miquel, autor de La perestroika de Felip VI: “L’electoral no és un mercat governat per l’oferta sinó per la demanda”. Manen els ciutadans, no els partits, sol dir. Ells decidiran quin és el vaixell de Teseu. I quin és la barca de Caront. ■