Elogi de la mandra

Li estic donant voltes a deixar de fumar. Com que ningú no m’ha de convèncer que és dolentíssim per a la salut, tot això que tinc guanyat i, almenys, redueixo la temptació i evito tenir el tabac a mà. Com que em fa més mandra sortir a comprar a l’estanc que passar el mono, vaig tirant i passen les hores i fins i tot els dies, i qui sap si fins i tot pot ser que me n’oblidi entretinguda amb algun altre passatemps o activitat.

La mandra, juntament amb la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola i l’enveja són les set passions de l’ànima que la tradició eclesiàstica anomena pecats capitals. Dels set, tres o quatre (supèrbia, avarícia, ira o enveja) els tinc més o menys controlats, depèn de les èpoques i fonamentalment perquè no es pot posar cap però a les virtuts que s’hi contraposen (humilitat, generositat, paciència i caritat). La luxúria i la gola amb mesura tenen la seva gràcia i si no pequem més és perquè no podem; per a la primera fa falta un contrari ben disposat i de la segona te’n sols penedir així que apareix l’acidesa d’estómac. Però la mandra, què té de dolent. Es pot ser diligent, actiu i fins i tot resolutiu i, alhora, que la llista de coses, situacions i persones que et fan mandra sigui cada vegada més llarga.

Per exemple, no hi ha res que em faci més mandra que rentar-me els cabells a la dutxa i, en canvi, entraria en totes i cadascuna de les perruqueries que trobo pel camí per convertir una tortura en plaer; em fa mandra fer maniobres per aparcar el cotxe entre dos vehicles, però recorro tots els pisos del pàrquing fins que trobo dues places lliures per a mi sola i, a més, m’ajusto als marges, que consti. El pitjor, però, és la mandra que em fan algunes persones, que m’imagino que deu ser la mateixa, o potser més, que la que ells senten davant la possibilitat de relacionar-se amb mi. Mandra infinita per afrontar discussions que ja no vols tenir, per riure’ls les gràcies a individus que es pensen que són Superman, i, en definitiva, mandra total a perdre el temps. ●