La garnatxa blanca alimenta l’esperança

Bot, el poble de la Terra Alta que ha perdut més habitants les dues últimes dècades, apuntala l’economia en el vi i el turisme en un intent de trencar la tendència i retenir els joves

sep, la gran majoria destinades al mercat català. “En l’últim exercici vam facturar 4,4 milions d’euros, però per primera vegada vam tenir dèficit, de 114.000 euros, per l’impacte de la covid. De les cent famílies vinculades a la cooperativa, una quarta part viuen del camp”, detalla Martí, que també té vinyes. A més de la cooperativa, al poble funcionen dos cellers més, Menescal i Vinya Ferrer.

El moment més àlgid de Bot, l’època que es triplicava la població actual, cap al 1900, amb

Un paisatge de vinya, oliveres i ametllers, emmarcat per la serra de Pàndols i els Ports, atreu els turistes

l’inici de les obres de la línia fèrria, va ser efímer, tal com recorda Antonio Cortés, aficionat a la història local. “Econòmicament el ferrocarril era un desastre, només va funcionar uns 30 anys, fins al 1973. L’enfonsament d’un túnel entre Prat del Comte i el Pinell de Brai va provocar el tancament i la destrucció de diversos llocs de treball, ja que del tren en depenien cinc o sis famílies. Per bé que la pèrdua d’habitants ja havia començat abans, a causa de la gelada del 1956”, destaca Cortés. Les oliveres, aleshores cultiu majoritari, juntament amb els cereals, van deixar de donar fruits i la gent se’n va començar a anar, molts a Sant Feliu de Llobregat, d’altres a França.

Cortés, ja jubilat, es passa hores als seus arxius recopilant dades i comenta amb orgull que els seus fills han pogut anar a la universitat. “Els tres treballen a Barcelona, però els agradaria viure a Bot”, afirma. “Som lluny de tot arreu, no tenim tren i els governs no han defensat mai aquestes terres; l’Ajuntament també hauria de fer millores al poble”, comenta en Kiko. Però aquest agricultor s’ha sabut forjar un camí, i a més d’explotar les seves terres cuida les d’altres i està a punt d’inaugurar un establiment rural. La via verda de la Val de Zafán, les rutes del vi i el senderisme a les muntanyes de la zona encoratgen el turisme i la creixent oferta d’allotjaments.

Josep Montoya, al capdavant dels fogons del restaurant del seu hotel, Can Josep, no es queixa. Un dia feiner d’aquest mes de maig atén mitja dotzena de taules, ocupades per ciclistes estrangers, motoristes, amants de la garnatxa blanca...

Entre setmana els carrers no apareixen buits, i malgrat que el nombre d’alumnes de l’escola ha baixat a uns 30, en comparació amb els 78 que hi havia quan en Kiko era petit, veure nens jugant insufla positivisme. ●

XAVI JURIO