Dostoievski

Fiódor M. Dostoievski (18211881), de qui acabem de celebrar el bicentenari del seu naixement, és un dels novel·listes més grans de tots els temps i un autor de referència permanent. Les seves obres reflecteixen les contradiccions i les grandeses de la condició humana, que foren també les seves. Així ho fa palès Nikolai Strakhov, biògraf de Dostoievski, per qui els personatges de les seves novel·les se li assemblen tant que els considera autojustificacions i “demostren que en un mateix individu poden coexistir la noblesa i tot tipus de baixesa”. La muller de Dostoievski, Anna Grigórievna, per defensar-lo dels atacs del seu biògraf, va escriure que Dostoievski era un home “d’una bondat infinita”. Tal com diu a la biografia sobre Dostoievski (2012) el romanès Virgil Tanase, pot ser que tots dos tinguin raó.

La vida de Dostoievski no va ser plàcida. Ludòpata i afectat per sovintejats atacs d’epilèpsia, sempre necessitava cobrar per avançat el lliurament de les seves novel·les. En la seva joventut va freqüentar grups revolucionaris radicals. A causa d’això, fou detingut i condemnat pel règim tsarista a pena de mort, commutada per la reclusió a Sibèria. Va passar quatre anys al penal d’Omsk, descrits a Memòries de la casa morta, fent treballs forçats i tenint com a únic llibre de lectura la Bíblia. Escoltant els relats dels presos es va adonar que les seves vides estroncades feien sortir a la llum allò que les vides ordinàries gairebé mai no desvelen. S’endinsà en el fons de l’ànima humana en